Autor Articles i estudis
30 abril 2015 a 18:00

Tacoma Narrows, el pont que el vent s’endugué… de soca-rel

0 Flares 0 Flares ×

Pont de Tacoma Narrows en el moment de col·lapsar // Imatge de Wikimedia Commons

Pont de Tacoma Narrows en el moment de col·lapsar // Imatge de Wikimedia Commons

L’ésser humà, gràcies al seu domini de l’enginyeria i de la tècnica durant els últims decennis, ha aconseguit realitzar una gran quantitat d’infraestructures que, si les haguéssim vist segles enrere, segur que ens haguéssim posat les mans al cap. Entre aquestes infraestructures destaquen, sobretot, els ponts penjants, els quals, a causa de les seves longituds extremes que semblen desafiar les lleis de la física, fan tremolar la ment amb només observar-los. El Golden Gate de San Francisco, el pont del Tajo a Lisboa o el que creua el Bòsfor a Istanbul, són exemples d’aquestes meravelles humanes que s’aguanten en l’aire com per art de màgia. No obstant això, fins a arribar a aquest mestratge, els enginyers han hagut de veure com, de vegades, la física reclamava el seu protagonisme i els feia aprendre a força de convertir el prodigi en fracàs. Tal va ser el cas del pont de Tacoma Narrows, el qual es va esfondrar de forma espectacular gràcies a una mica de vent.

L’1 de juliol de 1940 es va s’obrir al públic l’espectacular pont que travessava l’estret de Tacoma Narrows i que unia la ciutat de Tacoma amb la península de Kitsap, tot això a l’estat de Washington, a la costa del Pacífic dels EE. UU. Aquest pont, construït en ciment i cables d’acer, tenia 1.810 metres de llarg i 59 metres d’ample de calçada, la qual descansava sobre dues torres de ciment que deixaven un tram penjant de 853 metres de longitud. El pont, el tercer del món en longitud a la data de la seva construcció, era la sensació del públic usuari tot i el peatge que es veia obligat a pagar per passar per ell. No obstant, el pont tenia un petit problema: es movia.

 Durant la seva construcció, els treballadors ja es van adonar del peculiar moviment de l’estructura quan es veia afectada pels vents, de manera que van anomenar el pont com “Galloping Gertie” (La Galopant Gertrudis). Aquesta oscil·lació era tan característica del pont que fins i tot el mateix dia de la inauguració, la gent va poder percebre-ho. Tot i això, el pont es va obrir al públic ja que no semblava ser massa important i fins i tot al públic li feia certa gràcia el veure com els cotxes que anaven per davant semblaven circular per una carretera ondulada. Amb tot, els enginyers van intentar evitar els moviments en la mesura del possible reforçant l’estructura amb tirants d’acer especials, però, malgrat els esforços, Gertie seguia galopant.

 El dia 7 de novembre de 1940 es va aixecar amb vent i, com era costum, el pont sobre els Narrows va començar a oscil·lar. El vent, sense ser un temporal, era fort i constant de 64 km/h i, almenys en principi, no havia d’haver estat cap perill per a la passarel·la, però el pont va començar a vibrar i a respondre de manera estranya.

 Per efecte del vent, la calçada de la secció penjant més llarga va començar a tentinejar com si fos una bandera, cada vegada més violentament. Tant es movia que un automobilista que estava travessant el pont, en veient que perdia totalment el control del cotxe va decidir deixar-ho allà al mig i sortir corrent per salvar-se.

 El sobre del pont oscil·lava de banda a banda amb l’inconvenient que, en ser tan llarg, quan una part oscil·lava cap a la dreta, l’altra oscil·lava cap a l’esquerra, deixant en el mig una part de transició que no es movia a causa de les forces oscil·latòries contraposades del conjunt. Tot això propiciat pel vent continu que no feia més que donar energia al balanceig de tota l’estructura.

 Després d’una estona onejant al vent com una bandera de milers de tones, els materials van dir “fins aquí arribo” i, explotant d’una forma violenta, a les 11 del matí es va esfondrar enfonsant-se en el fons de les aigües. Però… ¿què havia passat?

 Els experts van arribar a la conclusió que les bigues laterals que suportaven la calçada i els cables, en tenir uns panells plans que a manera de barana separava de l’exterior, quan rebien la força del vent, produïen una turbulència que desviava el vent per sobre i per avall en un fenomen conegut en aerodinàmica com flamejat o “flutter”. Aquest efecte, que es produeix en situacions de vents continus, fa que una estructura es deformi davant les turbulències generades pel xoc del corrent, fins que la mateixa deformació fa que es produeixi un vòrtex que alterna una cara i una altra.

 Aquesta alternança fa que la superfície afectada comenci a tentinejar com la roba al vent, augmentant a cada cicle la seva amplitud atès que l’estructura no pot dissipar totalment l’energia rebuda en cada vaivé… fins que arriba un moment en què la fatiga de materials acaba per destruir l’estructura. És un efecte conegut sobretot en aeronàutica, degut que pot arribar a fer explotar un avió en ple vol. En el cas de ponts penjants antics, aquests acostumaven a estar tancats amb forma de gelosia, de tal manera que l’aire passava per l’interior de l’estructura sense provocar vibracions.

 La solució proposada pels enginyers era posar uns deflectors en els laterals per laminar l’impacte del vent i evitar els vòrtexs, però, malauradament, els informes van donar amb la solució tan sols cinc dies abans que es produís l’accident. Temps totalment insuficient per poder fer una actuació que evités el desastre.

 El pont de Tacoma Narrows (famós perquè un professional de la fotografia de Tacoma va gravar en pel·lícula de cinema el col·lapse de “Galloping Gertie”) d’aquesta manera, acabava la seva breu vida sense provocar més víctimes que un pobre cocker spaniel que anava al cotxe abandonat i que, mort de por, es va negar a sortir d’ell: va començar a mossegar als que intentaven treure-ho per salvar-lo d’una mort segura, per la qual cosa es van veure obligats a deixar-ho, caient amb el pont.

 El pont penjant va ser reconstruït anys després aprofitant les torres i alguns suports de l’original, sent inaugurat el 14 d’octubre de 1950, gairebé deu anys després d’aquella lliçó d’enginyeria física donada per la natura. Lliçó que va servir d’exemple del que no s’havia de fer per generacions d’arquitectes i enginyers posteriors.

 

 

Ireneu Castillo

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×