Autor Opinió
22 juny 2015 a 18:00

Grècia, el fill pròdig d’Europa

0 Flares 0 Flares ×
Jordi Franch Parella

Jordi Franch Parella

Grècia continua sent el problema més visible de les dificultats de consolidació i avanç del projecte europeu. El territori que va ser el bressol de la civilització occidental es mostra cada dia més contrari a les normes bàsiques de disciplina fiscal i monetària que requereix la supervivència de l’eurozona. Malgrat que la seva importància quantitativa, en termes de producció, és molt limitada (només un 2% del PIB europeu), el desenllaç que es doni al problema grec sí té importància qualitativa. Una eventual o hipotètica sortida de Grècia de l’euro podria ser interpretada com un precedent amb règim de continuïtat. Els especuladors i, en general, els mercats, podrien entendre que països tan endeutats com Portugal, Espanya o, fins i tot Itàlia, serien els propers candidats a sortir de l’euro. I mentre l’eurozona pot mantenir-se sense Grècia, difícilment ho faria sense Espanya o Itàlia. El govern hel·lè ja va entrar a l’euro fent trampes i maquillant els comptes públics per reduir les xifres de dèficit i deute públics. El Pacte d’Estabilitat i Creixement estableix un límit al dèficit del 3% i al deute públic del 60% del PIB. Si bé bastants països han incomplert aquests topalls, Grècia és el que més. Entre 2000 i 2010, el país de Plató i de Callas va presentar desequilibris pressupostaris anuals superiors al 7% i endeutaments molt per sobre del 100% del PIB (actualment està en el 180%). Per cert, que aquesta operació d’enginyeria financera va comptar amb la inestimable assessoria de Goldman Sachs quan Mario Draghi n’era el vicepresident. Uns anys després, l’inefable banquer italià, ara president del Banc Central Europeu, té el paper institucional de recordar als grecs que no compleixen amb els criteris que ell mateix va ajudar a aprovar. Es vol una mostra més clara de cinisme i hipocresia?

En l’últim estira-i-arronsa, el govern de Tsipras ha decidit seguir els passos de Zàmbia i agrupar els pagaments mensuals pel deute sobirà, per import de 1.600 milions d’euros, i liquidar-los el 30 de juny. Tècnicament és una moratòria i no un impagament, malgrat que el país hel·lè, des de la seva independència l’any 1822, s’ha declarat en fallida un total de sis vegades i, durant més de 90 anys de la seva història moderna, ha estat negociant la reducció del deute i dels interessos. Per tant, la situació actual no és cap novetat. Grècia ha de reduir la seva addicció crònica al crèdit. No pot viure indefinidament de l’endeutament públic, que només serveix per enriquir la casta dominant, sigui de la ultraesquerra de Syriza, de l’esquerra de Papandreou o de la dreta de Samaràs. No pot apel·lar contínuament al finançament aliè per satisfer les necessitats pròpies i alimentar un Estat disfuncional i corrupte. No pot permetre que la irresponsabilitat i el parasitisme de la classe política faci metàstasi en el conjunt de la societat. Grècia ha de fer-se responsable dels seus actes i deixar de donar les culpes als altres. Grècia ha de deixar de ser el fill pròdig d’Europa. És obvi que un sanejament fiscal implica la reducció del dèficit públic. I això passa per reduir despesa improductiva i augmentar la recaptació impositiva. És que potser no és responsabilitat de l’Estat procurar el seu finançament adequat i lluitar contra el frau fiscal, tan generalitzat a Grècia? La imatge de víctima propiciatòria i de patiment social que transmet Alexis Tsipras del seu país conviu amb generoses prejubilacions, legions de funcionaris amb sous de 70.000 euros anuals o salaris mínims superiors als d’Espanya, malgrat que la productivitat sigui nul·la. El malbaratament de recursos aliens no pot durar eternament.

Amb una demanda interna deprimida, quin sector pot impulsar l’economia? Només el sector exportador. I aquí Grècia torna a ser incapaç de presentar superàvits exteriors sostinguts. Les importacions gregues superen sistemàticament les exportacions. L’únic sector capaç de generar una entrada de divises és el turisme. Però això no és suficient per compensar les nombroses importacions necessàries (petroli, gas, aliments, maquinària i béns d’equip…). Els programes d’austeritat i reducció de la despesa pública s’han aplicat a altres països amb resultats notables. Irlanda és un cas exitós; Espanya sorprèn ara pel seu creixement, ni que sigui estadístic; i fins i tot els programes d’austeritat a Portugal han aconseguit un èxit relatiu en anar acompanyats de superàvits exteriors considerables. En canvi, Grècia es mostra incapaç de sortir de la zona vermella, instal·lada com està en dèficits permanents, tant fiscals com exteriors. El veritable problema grec no és l’austeritat, sinó la incapacitat d’impulsar les exportacions, malgrat que els costos laborals hagin disminuït. Podem pensar en alguna empresa grega d’abast internacional? Jumbo, Alpha Bank o Folli Follie són els resultats de la recerca a Google… El país que es pot comparar amb Grècia és Argentina. Els dos tenen un sector exportador reduït i poc competitiu. I els dos tenen una estructura exportadora basada en commodities, poc sensibles a canvis en els costos laborals o a reformes estructurals. Argentina va fer fallida el 2002, suspenent els seus pagaments. Grècia pot fer el mateix en qualsevol moment. Sense el finançament d’emergència que rep del banc emissor, les opcions de Grècia són el default, el corralito o la sortida de l’euro.

 

Jordi Franch Parella

Doctor en Economia i professor dels Estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×