Autor Articles i estudis
24 setembre 2015 a 18:00

L’occità o la induïda vergonya de parlar la teva pròpia llengua

0 Flares 0 Flares ×

L'occità // Imatge Wikimedia Commons

L’occità // Imatge Wikimedia Commons

Any 2050. Xina ha eliminat la política del fill únic i s’han reproduït com conills, per la qual cosa, com no hi cabien, s’han vingut per a Espanya en massa, fent que la població d’origen xinès hagi superat en nombre als habitants autòctons. Això ha provocat que el govern central, donat l’estatus de llengua de prestigi i d’elit del xinès, hagi aplicat una dura política d’uniformització a fi d’imposar aquesta llengua i eliminar les llengües del territori diferents del xinès. Les mesures, que afecten tota la vida social i educativa, desprestigiant en públic l’espanyol i fins i tot castigant físicament els nens que parlen en castellà públicament, han tingut un èxit sense parangó: els nens no volen parlar espanyol i els adults que ho van aprendre i van usar-lo de joves s’avergonyeixen d’ell, fins al punt de no voler ni utilitzar-lo, ni transmetre-ho, fent que hi hagi desaparegut totalment de gran part del territori. Considera que és exagerat? Doncs no ho cregui tant. Una cosa molt similar a aquest relat de ficció, en què els propis parlants d’una llengua important reneguen d’ella fins al punt d’avergonyir-se de la seva llengua materna, ha passat molt a prop nostre, al sud de França i és el punt més denigrant al qual pot arribar una cultura. Estic parlant del que s’ha donat a anomenar la “Vergonha” (Vergonya) Occitana.

Fer una visita al sud de França, si el que busques és natura, patrimoni i història, és una autèntica meravella per als sentits. Pobles medievals, boscos espessos, rius cabalosos, grutes excepcionals, vida tradicional, antiga cultura, bon menjar… i un autèntic repte per a un cercador compulsiu de relictes com sóc jo. I és que, tal ha estat el zel posat per l’Estat francès en el procés d’eradicació de l’occità que trobar el més mínim vestigi que faci referència a aquesta llengua és una autèntica loteria. Ni tan sols en els museus locals, en què el tema folklòric és l’ham del turisme, es poden trobar mencions destacades d’una llengua que fins a la dècada de 1960 era majoritària des de Bordeus a la frontera italiana i des Llemotges fins als Pirineus. Tot és francès. Com ha estat possible semblant “lingüicidi”? La participació activa dels propis parlants d’occità en la seva pròpia mort s’ha demostrat capital.

Esquizoglòssia. Aquest és el terme científic per determinar l’odi o fòbia a parlar la teva pròpia llengua materna i una cosa que els -a hores d’ara, pocs- habitants indígenes del sud de França que no tenen el francès com a llengua materna coneixen a la perfecció. I ho saben de primera mà ja que durant molts anys han patit una autèntica programació neurolingüística institucional perquè ells mateixos deixessin de parlar una llengua que, de fet, a l’únic que molestava era al poder establert.

La història de l’aniquilació de l’occità arrenca al segle XVI, amb l’edicte de Villers-Cotterêts (1539), en què s’obligava a que tota l’administració de França s’escrivís en francès, però va patir una accelerada estratosfèrica arran de la Revolució Francesa que va ser mantingut a tota castanya durant el segle XIX.

El mapa lingüístic de França, al contrari del que pot semblar a simple vista per al profà, és d’una riquesa bestial. Francès, bretó, basc, català, occità, alsacià, cors, picard, való, flamenc, galó, normand… totes elles -cadascuna d’un pare diferent- fins 1789 eren llengües molt actives en una França eminentment rural que tenia a París el gran centre urbà del país, el qual -no oblidem- tenia el seu propi idioma, el francès.

Segons que la monarquia francesa (llegiu parisenca) anava aconseguint territoris, anava adquirint amb ells a uns pobladors que no coneixien la llengua de les elits del poder, donant-se el cas que els que manaven utilitzaven una llengua (el francès) mentre que els súbdits parlaven una altra cosa de molta menor entitat -des del punt de vista de l’aristocràcia, és clar- que es va donar a anomenar despectivament “patois”.

Així, d’aquesta manera, les societats rurals no parisenques que tenien la seva pròpia cultura van començar a veure les seves llengües particulars com camperoles i passades de moda, per la qual cosa si volien acostar-se a l'”estàndard” noble, la condició sine-qua-non era deixar de parlar de forma “rústica” (valgui com a exemple literari que, en Els 3 Mosqueters, D’Artagnan ha de patir les burles dels seus companys pel seu origen gascó). Per la seva banda, la monarquia, imposà el francès com a única llengua de l’estat -curiosament, la seva- desenvolupant la idea d’ “una llengua, un país” com a forma de mantenir la seva particular quota de poder.

La Revolució Francesa va significar trencar amb l’Antic Règim i, amb ell, els molestos “patois” que es parlaven a tot el país. La “Égalité” es va traduir, en qüestió d’idiomes, en la imposició a la força d’una única llengua comuna, i no només això, sinó el desmembrament efectiu de qualsevol rastre de nacionalitats diferents a la francesa: nomenar “Occitània”, “Provença”, “Catalunya” o “Gascunya” fora d’un context merament folklòric causava poc menys que herpes.

Durant el segle XIX la repressió de l’occità i qualsevol de les seves variants (provençal, gascó, llemosí …) va ser simplement brutal. El afrancesament de tota la vida social i pública va arribar fins al més íntim, amb càstigs físics als nens que gosaven parlar en “patois” a l’escola (se’ls obligava a penjar els esclops del coll o se’ls pegava amb un regle a les mans) i a les escoles es llegia el intimidant cartell de “Parlez français, Soyez propres” (Parleu francès, sigueu nets) com a forma d’inculcar el monolingüisme més absolut. França era francesa. Punt.

Els resultats van ser desastrosos per l’occità, ja que els propis parlants tenien vergonya d’expressar-se en un “dialecte inferior” deixant de transmetre i d’utilitzar de manera habitual fins i tot en l’àmbit familiar. Aquesta situació d’esquizoglòssia indigna va fer que d’un ús generalitzat a principis del segle XX s’hagi passat a menys del 5% de la població en l’actualitat (el nombre de parlants és incert, oscil·lant entre 500.000 i 2 milions). De res ha servit l’estatus de llengua de cultura de mans dels trobadors o que un premi Nobel (Frederic Mistral) escrivís la seva obra en occità, que el declivi de l’antiga “Llengua d’Oc ” ha estat pràcticament irreversible.

A dia d’avui, les poques restes visibles de l’occità per al turista es redueixen a uns pocs rètols bilingües de noms de carrers i de ciutats, sent pràcticament inexistents en tota la resta d’àmbits socials. Amb tot, hi ha una petita -però tossuda- quantitat de parlants nadius d’occità que estan lluitant per recuperar la seva antiga dignitat, promocionant el seu ensenyament i la seva difusió en els mitjans de comunicació, amb la esperança posada en els reeixits exemples de revitalització d’altres idiomes desapareguts.

Per desgràcia, l’obstinada posició centralista del govern francès a negar el pa i la sal a qualsevol llengua que no sigui exclusivament el francès -fins i tot negant-se a ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o minoritàries- no els posa les coses gens fàcils als tenaços occitanistes. No obstant això, el fet que l’occità parlat a la Vall d’Aran (l’aranès) sigui considerat oficial i la força del català -la llengua més propera al occità- proporciona una tènue llum al fons del més negre túnel a una llengua i una cultura honorable com poques que, en cap cas, es va merèixer l’indigne i inhumà destí d’arribar a sentir vergonya de ser qui era.

Ireneu Castillo

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×