Autor Articles i estudis
26 maig 2016 a 18:00

Glaceres pirinenques, la lenta mort de les nostres glaceres domèstiques

0 Flares 0 Flares ×

Ireneu maladeta

Foto de Glaciarespirenaicos.blogspot.com

Quan sentim parlar de “glaceres”, se’ns vénen a la memòria les imatges de la caiguda dels grans blocs de les glaceres argentines, les extensions immenses del gel antàrtic o els imponents rius de gel dels Alps. No obstant això, i encara que sembli mentida, a casa tenim també exemples d’aquests espectacles de la naturalesa als Pirineus. I dic “tenim” tot i saber que la utilització del temps present per definir l’existència de les glaceres pirinenques pot ser molt, però que molt breu.

Una glacera no és més que l’acumulació de la neu que cau a les muntanyes i que no s’ha fos durant l’estiu. Aquesta neu, en no fondre del tot, es va acumulant any rere any creant gruixos de gel de diversos metres. Gel que arriba a sobresortir del lloc en què s’acumula, començant a fluir vessant avall com si fos plastilina. Aquest moviment de la neu compactada en gel, va modelant al seu pas tot el terreny que es troba davant seu, formant tot un tipus de paisatge molt típic del Pirineu, amb pics escarpats i llargues valls en forma de “U”, com ara la vall d’Aran.

Les glaceres es veuen afectades fortament per les oscil·lacions climàtiques de la Terra, creixent o retrocedint segons la temperatura del planeta. Durant les glaciacions, la temperatura baixa considerablement, el que comporta un augment de la neu que no es fon a les muntanyes i una baixada del nivell del mar. Entre glaciacions, la temperatura puja, provocant una major fusió de la neu i, per tant, retrocés dels gels i augment del nivell del mar. Aquests vaivens del gel són totalment normals, però ocorren molt lentament abastant diverses desenes de milers d’anys.

Durant l’última glaciació (va començar fa 75.000 anys i va acabar fa uns 20.000 anys), es van acumular grans quantitats de gel a les muntanyes de tot el món. A Europa, tota Escandinàvia es va cobrir d’una gruixuda capa glacial, i les serralades més importants van acumular grans casquets gelats, menys potents com més baixos o més al sud estiguessin situats. Els Alps, per la seva alçada i latitud, van acumular els majors gruixos. Més al sud, els Apenins a Itàlia, i els Pirineus o els Pics d’Europa a la península Ibèrica, també van acumular grans quantitats, però menys importants. El fred va ser tan extrem que serralades tan al sud com Sierra Nevada (Granada) van arribar a tenir les seves pròpies acumulacions de gel.

En acabar l’època glacial, la temperatura va pujar i els gels van començar a retirar-se, quedant restes d’aquesta antiga distribució on les condicions van ser més òptimes, normalment a les cares nord de les muntanyes, on la llum del sol és menor i per tant la temperatura és més baixa. Al Pirineu, aquestes glaceres relictes podem trobar-les a la zona més alta del Pirineu aragonès, als cims ubicats entre la vall del riu Gàllego i la vall de la Noguera Ribagorçana. Les muntanyes Aneto, Posets, Balaitus, Perdiguero i el massís de la Maladeta, posseeixen les seves glaceres que si bé són modestes en comparació de les d’Alaska o l’Antàrtida, no deixen de ser més que supervivents d’antics temps “millors”. Però aquesta supervivència de mil·lennis està greument amenaçada.

Durant els últims anys, i gràcies a la desaforada activitat humana, la temperatura del planeta està pujant d’una manera alarmant, provocant entre altres coses que les glaceres retrocedeixin contínuament. I com a exemple valgui destacar que la glacera del Veleta, a Sierra Nevada, va sobreviure fins a l’estiu del 1913, quan va desaparèixer fossa per l’excessiva calor. El tan gastat “canvi climàtic”, per a les nostres glaceres, és una cosa molt real.

Les xifres de la reculada són de por: de les 1.779 hectàrees de glaceres que hi havia al Pirineu el 1894, hem passat a menys de 200 a l’actualitat, el que significa que ha desaparegut gairebé un 90% de la superfície gelada. Un patrimoni natural que ha sobreviscut els últims 20.000 anys està desapareixent en poc més de 100 anys gràcies a la nostra inestimable ajuda, sense adonar-nos que som els principals afectats d’aquesta situació.

Una glacera en equilibri és una font d’aigua dolça pràcticament inesgotable, però si es desfà, en el moment que el gel es fongui, s’acabarà el subministrament d’aigua, amb l’agreujant que gran part de la població mundial depèn directament de l’aigua dolça de les glaceres. A casa nostra, aquest recurs hidràulic no és molt important a causa de la poca extensió de les nostres glaceres, però aquest problema s’està presentant actualment amb les glaceres de l’Himàlaia, on s’estima que en menys de 50 anys el 40% de la població d’Àsia pot quedar-se sense subministrament d’aigua potable.

 En definitiva, les nostres petites glaceres domèstiques són el millor testimoni del que estem fent malament amb el nostre planeta. Si els mantenim, voldrà dir que hem pogut revertir la tendència; si els perdem, serà el signe més evident de que ens hem posat la soga al coll nosaltres mateixos.

Només cal esperar que no haguem donat la puntada al tamboret encara.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×