Autor Articles i estudis
28 juliol 2016 a 18:00

L’insòlit fertilitzant de l’Amazones anomenat pols del Sàhara

0 Flares 0 Flares ×

ireneu sahara amazones

Foto:Ecoinventos.com

Tot i que, amb els actuals mitjans de comunicació, el planeta se’ns ha fet molt petit, la veritat és que, per a l’escala d’un humà normal i corrent, el nostre món és gegantí. I si no s’ho creu, provi a caminar tan sols 20 km en un dia, que veurà com, distàncies que semblen curtes en el seu cotxe, moto o fins i tot bicicleta, es fan autènticament eternes quan les volem abastar amb els nostres mitjans. Doncs bé, el més meravellós de tot és la sorprenent capacitat que té la Terra de que, tots els fenòmens biològics i geològics que es donen a la seva superfície, encaixin i funcionin talment com si fos un rellotge suís. Una interdependència que arriba a l’extrem de que, per mantenir exuberant la selva de l’Amazones, resulta imprescindible la pols que es genera a milers de quilòmetres d’ella: en ple cor del Desert del Sàhara.

Quan a l’Institut vaig començar a rebre les meves primeres classes de geologia, un dels detalls que més em va impactar va ser el saber que aquells materials argilosos de color vermell que formaven els escarpaments de la zona muntanyosa de l’Hospitalet eren així, entre d’altres processos, per l’acumulació continua de pols del Sàhara. Aquelles pluges de fang -relativament habituals- que deixen fets una pena els cotxes que aparquen al carrer o la roba que no s’ha recollit a temps, repetides en el temps durant els últims mil·lennis, havien estat capaç de dipositar tones i tones de pols fins arribar a donar el color vermellós a aquelles terres del meu entorn. Pols sahariana que, temps a venir, vaig poder comprovar que era capaç de tenyir de vermell fins i tot la superfície nevada dels cims de la Vall d’Aran, demostrant la capacitat d’aquest material d’arribar a distàncies endimoniadament llunyanes del seu punt d’origen.

És en aquesta capacitat de viatjar lliurement per l’aire, que la pols generada per l’acció dels agents erosius en el més gran i més àrid desert del món, gràcies als corrents d’aire ascendents fruit del brutal escalfament de la superfície del Sàhara durant el dia, és capaç d’arribar fins a les capes més altes de l’atmosfera… i quedar-s’hi.

Una vegada que aquestes partícules inferiors a 0,0625 mm (si fossin més grans, serien considerades sorra) arriben a l’estratosfera, entren dins de la circulació general atmosfèrica. Una circulació general que a la zona tropical circula d’est a oest, i que permet que, impulsat per les fortes corrents que circulen en aquest sentit -i que generen bona part dels huracans caribenys-, arribin a creuar l’Atlàntic per acabar dipositant la seva càrrega mineral.

La pols sahariana, originada majoritàriament a la zona de la Depressió de Bodele (Txad) -un antic llac dessecat més gran que els Grans Llacs nord-americans i l’últim exponent del qual és l’actual llac Txad- inclou grans quantitats de ferro, sulfats, carbonats i, sobretot, de fòsfor, que provenen de les restes de diatomees d’aigua dolça que van formar els sediments d’aquest antic fons lacustre.

Així les coses, quan els vents arriben sobre la conca de l’Amazones, tot el que eren altes pressions i corrents ascendents sobre el Sàhara, esdevenen zones de baixes pressions i corrents descendents, provocant grans pluges que reguen tota la zona selvàtica de Sud-amèrica. I aquí està el quid de la qüestió.

En ploure tant sobre l’Amazones, els sòls són molt pobres, degut al fet que el producte de l’erosió del sòl sud-americà es renta contínuament, impedint que es formin sòls fèrtils i profunds sobre els que s’estengui la vegetació. D’aquesta manera, les pluges, en caure, dipositen fins 27,7 milions de tones anuals de pols que ve del Sàhara, reposant elements bàsics com el fòsfor o el ferro i ajudant a que la selva mantingui la seva exuberància tot i trobar-se -al contrari del que pogués semblar- en una zona extremadament pobra en nutrients.

En definitiva, un exemple més d’interconnexió biològica, que ens hauria de fer reflexionar sobre la necessitat de respectar el nostre entorn, de conèixer-lo profundament i de reconèixer que, ens agradi o no, no som ni reis de la creació, ni éssers divins, ni res que se li sembli, sinó, simplement, una peça més en aquest meravellós engranatge matemàtic que es diu planeta Terra.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×