Autor Articles i estudis
4 agost 2016 a 15:00

Els Friendly Floatees, els aneguets de goma que van navegar per mig món

0 Flares 0 Flares ×

Ireneu- curtis ebbesmeyer

Foto: Dailymail.co.uk

Que el mar s’ha convertit en autèntica claveguera on llençar tot tipus de residus és una veritat incontestable que, per confirmar-ho, n’hi ha prou amb passejar per les nostres platges un matí d’hivern… I que només fos a l’hivern! Perquè nedar qualsevol dia d’estiu entre compreses, plàstics o tifes flotants -per molta bandera blava que tingui la platja- els puc assegurar que és una sensació incommensurable. No obstant això, tot i fer dels mars el nostre particular abocador d’immundícies divèrses, els mecanismes que regeixen els grans corrents oceànics han estat uns veritables desconeguts fins fa molt poc. Curiosament, una de les empentes més importants al coneixement dels corrents marins va tenir com a protagonista un abocament de plàstic una mica peculiar: un contenidor carregat amb milers d’aneguets de goma.

El dia 10 de gener de 1992, el vaixell de càrrega Ever Laurel es trobava de singladura comercial portant centenars de contenidors des de Hong Kong fins Tacoma (Washington-EUA.), quan un violent temporal va enganxar de ple el vaixell al punt 44,7ºN 178,1ºE -al mig del no res més absolut al Pacífic Nord, vaja.

El temporal, amb onades d’11 metres d’altura va produir que la càrrega de contenidors que transportava el vaixell de càrrega es desplacés i una dotzena d’ells es deixessin anar dels seus ancoratges, perdent-se irremissiblement al mig del mar embravit. L’Ever Laurel va poder arribar sa i estalvi finalment al seu destí, però un d’aquells contenidors perduts anava carregat amb una comanda de joguines de bany. Una càrrega particular que anava a donar un joc que ningú s’esperava.

El carregament perdut, format per 28.800 ninotets de plàstic per entretenir els nens mentre estan al bany, estava distribuït a parts iguals (7.200 cadascun) entre aneguets grocs, castors vermells, tortugues blaves i granotes verdes. No obstant això, això no tindria més importància si no fos perquè, en caure al mar, el contenidor es va obrir, deixant escapar la ingent quantitat d’animals de goma al mig del Pacífic. Uns ninos que, per a major casualitat, no tenien forat, amb la qual cosa la seva flotabilitat estava més que assegurada.

D’aquesta manera, tota la càrrega d’aneguets de goma va quedar a mercè dels corrents oceànics, iniciant un viatge que, sense pressa però sense pausa, els portaria a milers de quilòmetres del punt de naufragi. Viatge que aviat cridaria l’atenció d’un oceanògraf nord-americà especialitzat en el monitoratge dels corrents marins anomenat Curtis Ebbesmeyer.

Ebbesmeyer en aquell moment estava treballant amb James Ingraham, un altre oceanògraf, en la confecció d’un model informàtic que permetés conèixer amb certa exactitud les derives dels corrents i així predir el desplaçament de la pesca o de les marees negres de petroli en cas d’accidents marítims. D’aquesta manera, les joguines (conegudes amb el nom genèric de “Friendly Floatees”), per les seves formes característiques, colors cridaners i per la inscripció “The First Years” -nom de l’empresa que els comercialitzava- es convertien en uns magnífics punts de referència per a controlar els moviments oceànics.

Així les coses, 10 mesos després, el 16 de novembre de 1992, es van trobar els primers 10 ànecs de goma a les costes de Sitka (Alaska), a 3.200 quilòmetres del punt de naufragi, obrint la porta a l’arribada massiva d’aquests peculiars nàufrags. No en va, fins l’agost de 1993, es van trobar més de 400 repartits per les costes orientals del golf d’Alaska. Però no va acabar la cosa aquí.

Entre el 1995 i el 2000, milers dels aneguets, gràcies al corrent anomenat “Gir subpolar” (que pujant la costa d’Alaska passa pel Mar de Bering, baixa al Japó i creua el Pacífic fins a Hawaii) van enfilar l’estret de Bering cap al nord, quedant atrapats pels gels àrtics durant diversos anys… tot i que això no va significar quedar aturats.

Efectivament, el gel àrtic, al contrari del que pugui semblar, no s’està quiet i es mou a una velocitat d’1 milla diària (1,6 km), per la qual cosa les joguines, atrapades en el gel, es van moure amb ell dirigint-se cap a l’Atlàntic Nord. 8 anys després de l’accident, els primers aneguets de goma arribaven a les platges de Maine (Massachusetts), a la costa atlàntica dels Estats Units, en haver-se alliberat dels gels i haver seguit els corrents cap al sud. Havien arribat a l’Atlàntic, tal com predeien els models confeccionats per Ebbesmeyer i Ingraham.

Així doncs, el 2001, es va constatar que alguns havien passat per la zona on es va enfonsar el Titanic, i el 2003 es va trobar una de les tortugues verdes a les platges de les illes Hèbrides (Nord-oest d’Escòcia). L’expectació va ser tal que, en aquell any, l’empresa The First Years va prometre una recompensa de 100 dòlars a cada un que pogués confirmar l’arribada d’algun aneguet a les costes d’Islàndia, Groenlàndia o el Canadà, recuperant-se durant 2004 més ànecs que en anys anteriors.

Sigui com sigui, tot i que el programa OSCURS (el model de corrents d’Ebbesmeyer) pronosticava l’arribada de noves figures a les costes d’Anglaterra en el 2007 -i una falsa alarma es va donar en Devon-, no s’ha trobat cap més al sud, a l’Atlàntic. Tot i que no es va descartar que durant els anys següents puguin fins i tot arribar a arribar a les platges espanyoles, ja que s’estima que qualsevol element flotant pot arribar a estar 30 anys sense tocar terra, de manera que l’esperança no es perd.

Amb tot, si bé les granotes i les tortugues encara mantenen el seu color, els castors i els ànecs, amb el pas del temps, la intempèrie i la sal, s’han descolorit i han passat a ser d’un color ivori o blanc trencat, pel que la seva detecció per a uns ulls poc entrenats pot arribar a ser dificultós. Dificultat que, sumada al fet de la seva pràctica desintegració en mars més càlids, ha fet que aquests nàufrags de plàstic estiguin molt cotitzats pels col·leccionistes, els quals arriben a pagar fins a 1.000 dòlars per ells.

En definitiva, que per molt que aquest abocament de plàstic accidental hagi ajudat a la ciència a determinar la circulació dels corrents oceànics, hem de comptar que cada any cauen al mar entre 2.000 i 10.000 contenidors com el que transportava els ànecs de goma. Els plàstics, per desgràcia, s’han convertit en una de la pitjors amenaces mediambientals del planeta, degut a la impossibilitat material dels ecosistemes de poder-los degradar, per la qual cosa faríem bé en racionalitzar el seu ús. Un ús que, per excessiu, els manté en el nostre medi ambient, com aneguets de goma a l’oceà, surant amenaçadors pels segles dels segles.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×