Autor Articles i estudis
3 agost 2017 a 18:00

El Nobel de la Pau d’en Hitler

0 Flares 0 Flares ×

ireneu premi nobel

 foto: Nobelprize.org

Si hi ha algun guardó que sigui especialment controvertit, sense cap dubte aquest és el premi Nobel, i dins dels Nobel, el que s’emporta la palma de la controvèrsia i el debat mundial és el Nobel de la Pau. I la veritat és que raons no falten per qüestionar algunes vegades el criteri dels membres del jurat, ja que amb exemples com el de la nominació de Hitler per al Nobel de la Pau el 1939, és com per qüestionar-los. Però… com es va arribar a aquesta situació? Encara que sembli mentida, sempre hi ha un foc del qual provenen les cendres.

Era gener de 1939 quan el parlamentari suec Erik Gottfrid Christian Brandt va enviar a l’Acadèmia Sueca una carta en la qual sol·licitava que Adolf Hitler fos nominat per al Nobel de la Pau. En ella explicava que si no hagués estat pel seu concurs a la signatura dels Acords de Munic al setembre de 1938, una nova guerra s’hagués produït a Europa. I com això era cert, es va acceptar a tràmit.

Els Acords de Munic van ser una autèntica aberració segons la qual França, Gran Bretanya i Itàlia accedien a les reclamacions territorials d’Hitler d’annexionar-se el territori dels Sudets de Txecoslovàquia, donat que eren de cultura germànica. El més graciós és que a Txecoslovàquia, que era la principal afectada, no se li va deixar que participés, de tal manera que allò es va convertir en un “berenar de negres” per a Hitler, que continuava el seu procés d’expansió començat mesos enrere amb l’annexió d’Àustria.

Anglaterra i França -sobretot la primera- confiaven que donant a Hitler el que demanava, evitarien l’esclat d’una nova guerra però, en realitat, l’únic que van fer va ser fer créixer l’ego de la bèstia. Itàlia, per la seva banda, amb un Mussolini al capdavant, titella dels alemanys, tampoc s’anava a oposar molt. Només així es comprèn que Chamberlain , primer ministre britànic, fora rebut en llaor de multituds després de la signatura dels Acords de Munic. Uns acords que Hitler se’ls anava a passar per l’arc del triomf sense problemes -de fet no s’amagava de dir-lo.

En aquest escenari de pacifisme a ultrança, que realment amagava una por terrible a una nova guerra, es van presentar a l’Acadèmia Sueca fins a 10 nominacions de diferents personalitats europees (britàniques, sueques, italianes, belgues, holandeses…) per atorgar el Nobel de la pau a Arthur Neville Chamberlain, el primer ministre britànic, per haver estat el catalitzador d’aquella acció en pro de la pau mundial. I aquí és on entra el paper de EGC Brandt.

Brandt, socialdemòcrata suec i antifeixista, veient la baixada de pantalons dels aliats i preveient la que s’acostava, es va emprenyar com una mona amb el fet que, a sobre, un dels principals autors de semblant covardia fora premiat amb un Nobel. Això el va portar a demanar-ne -amb tota la sorna i ironia possibles- la nominació de Hitler, ja que si un mereixia la condecoració, l’altre també, tenint en compte que el Fürher, si hagués volgut, hauria pogut començar la guerra i no ho va fer . El més sorprenent és que va colar i va quedar constància conforme que hi havia algú que demanava el Nobel per a Hitler.

Tal enrenou va provocar la notícia de la nominació, que el dia 1 de febrer de 1939, el mateix Brandt, va enviar una carta retirant la seva sol·licitud i explicant les raons de la seva acció, cosa que, tot sigui dit, no van fer els que apostaven pel guardó de la Pau per Chamberlain, que van seguir endavant amb la seva proposició.

Com era evident per a tots menys per als que no ho volien veure, Hitler va seguir endavant amb la seva política expansionista, netejant-se el cul amb els tractats signats fins llavors, absorbint tota Txecoslovàquia i, finalment, envaint Polònia, el que va significar, ara sí, el començament de la Segona Guerra Mundial.

Hitler es va quedar sense Nobel de la Pau, igual que Chamberlain, perquè donat el ball de bastons que va començar al món, l’Acadèmia Sueca va decidir no atorgar cap premi Nobel el 1939. Ni el 1939, ni cap més fins el 1944, quan, al final i malauradament, van trobar a algú que realment se’l  mereixés: la Creu Roja.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×