Autor Articles i estudis
22 setembre 2017 a 18:00

La Grip Espanyola, la mortífera història de la pitjor epidèmia de la Humanitat

0 Flares 0 Flares ×

ireneu hospital grip

 foto: https://i.ytimg.com

Amb l’arribada del mal temps i el fred, els cossos comencen a notar els efectes de la baixada de temperatures més o menys intensa. Un d’aquests efectes són els refredats i les grips diverses que, per efecte del contacte entre el personal -íntim o no, ja queda dins de les possibilitats de cadascú- i de les cases tancades amb pany i forrellat per evitar el fred, es contagiaran amb inusitada facilitat els propers dies. En aquest sentit, cada any ens veiem afectats per una o diverses onades de grip (les conegudes com “passes”) que, segons la seva virulència i facilitat de transmissió, acaben per afectar en major o menor mesura a tota la població. Una població que ha de suportar com bonament pot la molesta setmana de mocs, tos i esternuts -i de vegades febre- que acompanyen la infecció pel virus de la grip. Normalment, el contagi no passa d’aquí, afectant greument només a persones especialment sensibles i delicades, per la qual cosa s’aconsella una vacunació preventiva. No obstant això, la grip no sempre ve tan benigna i, en algunes circumstàncies, el virus muta fins a esdevenir la pitjor epidèmia de la Història de la Humanitat. Em refereixo a la mortífera Grip Espanyola.

El 1918, els quatre genets de l’Apocalipsi portaven 4 anys de gresca flamenca per Europa amb l’excusa de la Primera Guerra Mundial. En aquest temps, l’estupidesa humana havia convertit el sòl europeu en un cementiri a cel obert on els cadàvers de milions de soldats es barrejaven sense solució de continuïtat amb el fang, la metralla i el filferro espinós de les infinites trinxeres del Front Occidental. Més de 15 milions de persones havien mort en va en aquella absurda confrontació que va acabar l’11 de novembre del 1918 de una forma encara més absurda (veure Henry Gunther, l’últim mort de la 1a Guerra Mundial ), tot i que no van ser les penalitats, ni les bales de la guerra, el que va produir més morts en aquells dies.

A principis de primavera de 1918 (entre març i abril, vaja) la premsa espanyola es feia ressò d’una epidèmia de grip especialment virulenta que estava afectant una gran part de la població, produint gran nombre d’afectats que acabaven per morir al cap de pocs dies d’infectar-se. Al principi, els símptomes eren els típics d’un refredat normal, febre, mocs, tus… però aviat es va veure que no seguia els patrons típics de la grip estacional que tots hem passat alguna vegada.

Efectivament, els afectats d’aquesta grip, passats els primers estadis entraven en un col·lapse corporal. Els símptomes s’agreujaven descontroladament, provocant grans hemorràgies a les mucoses, especialment en el nas, els pulmons i els intestins, que empitjoraven d’una manera espectacular provocant la mort en menys d’una setmana per pneumònia o per edema pulmonar.

La facilitat de contagi del virus (fins al mateix Alfons XIII es va contagiar) i la seva mortalitat tan inusitada (arribava a provocar la mort del 20% dels infectats) va fer que aquella grip fos la protagonista de totes les portades de la premsa en una Espanya que, a causa d’haver-se declarat neutral, no estava participant en la Gran Guerra. Una grip a la qual se li va donar el nom castís de “Soldado de Nápoles” en coincidir aquesta epidèmia amb la reestrena a Madrid de la sarsuela “La Canción del Olvido” i pel jocós comentari del seu llibretista, Federico Romero, que va dir que la cançó “Soldado de Nápoles” -interpretada en el quadre segon- era més enganxosa que la grip.

Aquesta situació d’alarma social va donar molta visibilitat internacional a l’epidèmia de grip que s’estava produint a Espanya (batejant com Grip Espanyola), no perquè la resta d’Europa no l’estiguessin patint igual, sinó perquè, en estar en guerra, la censura informativa militar va silenciar totalment el problema greu de salut pública que estava sent la grip. Si ja bastants morts s’estaven produint al front, només faltava que es dispersés la notícia que una malaltia comuna estava produint més baixes que l’enemic; hagués significat l’enfonsament total i absolut d’unes tropes ja massa enfonsades moralment després de quatre anys de matar-se gratuïtament. No obstant això, com a gos flac tot són puces, el virus de la Grip Espanyola va mutar i, com era previsible, a pitjor. A molt pitjor.

A l’agost de 1918, a Brest (França), es va detectar una nova soca de la grip, però d’una extraordinària virulència, que es va expandir ràpidament entre els contingents de soldats que provinents d’Amèrica utilitzaven el port bretó com a punt d’arribada i distribució. D’aquesta manera, aprofitant el gran moviment de gent de la Primera Guerra Mundial, la Grip Espanyola, tot i les quarantenes i les mascaretes, es va estendre amb una velocitat i una capacitat mortífera impressionant fins als racons més inversemblants del planeta: Els cinc continents es van veure afectats de ple per l’epidèmia, ja convertida en pandèmia, arribant fins i tot a les illes del Pacífic i a les més gelades terres àrtiques. Les autoritats sanitàries mai havien vist res igual.

Aquesta nova onada, al contrari de les grips fins llavors conegudes, no es va aturar afectada per l’estiu de l’hemisferi nord i, per a més sorpresa, en comptes d’afectar als col·lectius de risc més febles, es va acarnissar de manera brutal amb els menors de 65 anys. Gent adulta jove que, a priori, tenia les defenses més altes i que queien com mosques justament per una reacció excessiva de les seves defenses al virus, i amb ràtios de mortalitat que oscil·laven entre el 23% i el 71% dels afectats. Allò no era una epidèmia, sinó un holocaust sanitari pitjor que la pesta negra de l’Edat Mitjana (veure Caffa, les catapultes que van bombardejar la pesta a Europa ).

Tal era l’afluència de morts que els cementiris no donaven l’abast a enterrar tant mort i s’havien d’enterrar a fosses comunes cavades amb excavadores a vapor, i això sempre que haguessin enterradors sans, que no sempre va ser el cas. Hi va haver pobles a Alaska en què van morir tots els seus habitants en poc més d’una setmana i innombrables arreu del món en què els infectats superaven el 70% dels seus pobladors. De fet, les illes Samoa van arribar al 90% dels seus habitants infectats, morint el 30% dels homes, el 22% de dones i el 10% dels nens.

Estats Units amb 675.000 morts, 400.000 a França, 300.000 a Espanya, 1.200.000 a l’Àfrica Subsahariana, 250.000 al Japó, 15 milions a l’Índia, 1.500.000 a Indonèsia, 24.000 a Xile… un cataclisme total i absolut que va causar que, en el període entre gener de 1918 i desembre de 1920 -quan es considera que oficialment va acabar l’epidèmia- d’una població total mundial de 1.000 milions d’ànimes, s’infectessin uns 500 milions i morissin entre 50 i 100 milions. I tal va ser les quantitat d’hores extres que va fer la Parca a compte de la Grip Espanyola que l’expectativa de vida humana a nivell mundial va baixar en 12 anys entre abans i després de la pandèmia. Un desastre.

Gairebé un segle després, encara es desconeix exactament el punt d’origen de l’epidèmia. Uns la situen a la Xina, altres als Estats Units, altres fins i tot en la mateixa Espanya però, malgrat els estudis efectuats amb cadàvers morts recuperats de fosses comunes excavades al permafrost, no s’ha pogut saber amb certesa ni on es va originar la pitjor pandèmia de la Història humana, ni com un virus usualment benigne es va convertir en un mortal assassí. Sigui un o sigui un altre, la Grip Espanyola va suposar un seriós toc d’atenció per als protocols d’excepcionalitat sanitària a nivell mundial. El record, en un món globalitzat fins a l’extrem com l’actual, encara a dia d’avui (cas de la grip A o l’Ebola), posa els pèls de punta a les autoritats.

I és que… qui vol guerres nuclears tenint virus?

Doncs això.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×