Autor Articles i estudis
5 octubre 2017 a 18:00

Puerto Rico, la divuitena comunitat autònoma espanyola

0 Flares 0 Flares ×

Ireneu Puerto Rico

Foto: http://quemalaprensa.blogspot.com

L’independentisme català, des de 2010, està sent un seriós mal de cap per al govern espanyol. Els independentistes, que volen la separació del territori català de la corona espanyola i establir una república independent, d’una banda, i els unionistes, que propugnen que Catalunya és més espanyola que les castanyoles, de l’altra, mantenen un pols polític i mediàtic de resultats impredictibles. Dins d’aquest joc de poders en què l’Estat, curiosament, busca l’opinió de tot el món menys el de la població afectada, la internacionalització del conflicte s’ha convertit en una basa propagandística que tant el moviment independentista com l’aparell estatal estan jugant fortament, sumant suports d’aquí i d’allà. No obstant això, el govern i els unionistes s’han trobat, sense esperar-ho, amb un suport a la unitat d’Espanya si més no incòmode: els porto-riquenys que volen la reunificació amb Espanya.

Puerto Rico, illa una mica més petita que la província de Lleida que es troba al Carib, va ser, per qui no ho sàpiga, una de les primeres colònies que Espanya va tenir al Nou Món. Conquerida el 1493 durant el segon viatge de Colom a Amèrica, Puerto Rico va mantenir una relació colonial amb Espanya que va durar més de 400 anys, fins que el 1897 es va constituir com la primera comunitat autònoma de l’Estat Espanyol. No obstant això, aquest privilegi no va poder ser dut a terme a causa que, a conseqüència de la Guerra de Cuba (veure El negat dret a decidir que va independitzar a Cuba) i la subsegüent derrota davant l’exèrcit americà, Espanya es va veure obligada a cedir-la als Estats Units (a més de Cuba i Filipines) el 1898 després de la signatura del tractat de París, tractat que marcaria el punt final a l’Imperi Espanyol.

A partir de llavors, els Estats Units va intentar “desespanyolitzar” l’illa prohibint el castellà, però en ser els llaços culturals tan forts amb Espanya -més del 50% de la població era d’origen espanyol, dels quals una gran part eren canaris- no va obtenir massa èxit malgrat els reiterats intents d’imposar l’anglès: fins i tot els professors, que tenien prohibit donar les classes en espanyol, només les donaven en anglès quan tenien els inspectors ianquis al davant. En l’actualitat, dels 3.700.000 porto-riquenys, el 80% són monolingües d’espanyol i tan sols el 20% domina l’anglès.

Amb tot, l’Oncle Sam va jugar com va voler amb el destí polític de l’illa, fins al punt de deixar a Puerto Rico en uns llimbs jurídics en què ni és un estat dels Estats Units, ni obertament una colònia, en què recullen els seus impostos, però tot han comprar-lo als Estats Units (d’aquí la recent crisi per l’huracà Irma) i on, tot i tenir nacionalitat nord-americana, només tenen un representant – sense vot – i no poden escollir el president de la unió. És el que anomenen “Estat Lliure Associat”; això si, per anar a l’exèrcit i per enviar-los a la guerra a que els peguin un tret, no tenen cap inconvenient. Curiós si més no.

A causa d’aquesta indefinició merament especulativa dels Estats Units, la vida política de l’illa ha passat entre els que volen estar com estan (Partit Popular Democràtic), els que volen integrar-se de ple dret a la Unió (Partit Nou Progressista) i els independentistes (partit Independentista de Puerto Rico), movent-se el poder contínuament entre els estadistes -encara que EUA passi d’ells completament- i els que volen que res es mogui. Els independentistes, no passen del 5%.

Aquesta inquietud política s’ha materialitzat en què s’han celebrat diversos referèndums (no vinculants per al Congrés nord-americà, és clar) en què els porto-riquenys han expressat el seu nivell d’empipament del moment, tot i que l’efectuat el 2012, entre uns i altres, el 54% del electorat es va declarar en contra de la situació de llimbs actual. Puerto Rico, en bona part va demanar canvis, cap a un costat o cap a un altre, però no quedar-se com estan; més que res perquè el deute de més de 73.000 milions de dòlars que arrosseguen és urgent en una economia captiva… i aquí és quan va saltar la sorpresa.

En el mateix 2012, i a través de les xarxes socials, es va proposar una solució que ningú havia observat fins llavors: reunificar Puerto Rico amb Espanya. La idea pot semblar una bogeria… o no tant.

Segons aquesta iniciativa, l’illa -que no va ser conquerida pels ianquis, sinó cedida per Espanya- era una província espanyola, primera comunitat autònoma, amb representació en Corts i vot de ple dret, que no va renegar en cap moment de la seva espanyolitat. Això es representa en tot un seguit de llaços culturals mantinguts gràcies al fet que una gran part de la població actual descendeix d’espanyols, els quals haurien de tenir el dret a la nacionalitat espanyola a l’estil dels que tenen els jueus sefardites. Descendents d’espanyols, que se senten espanyols de Puerto Rico, que reclamen tornar a ser espanyols tal com ho van ser durant 405 anys; i és que, per a ells, ser la divuitena comunitat autònoma espanyola són tot avantatges.

Tornar a ser espanyola, amb un estatus similar al de les Illes Canàries -amb les quals comparteixen uns llaços molt estrets- significaria tornar a tenir vida pròpia més enllà dels Estats Units. Pertànyer de nou a un país europeu significaria poder comerciar amb qui vulgui, moure’s amb una moneda que és més fort que el dòlar, convertir-se en un port clau per al comerç de la península amb Amèrica, tenir una democràcia real més enllà d’una simple representació sense veu i gairebé ni vot, a part dels sentiments de tornar a pertànyer culturalment a una comunitat que no havien de deixar de pertànyer en cap moment. És per això que moviments com l’APR (Autonomia per a Puerto Rico) i el MRE (Moviment de Reunificació de Puerto Rico i Espanya) han anat guanyant milers de suports tant a Puerto Rico com a Espanya, i fins i tot el de partits nacionalistes espanyols com VOX. No obstant això, el govern del Partit Popular espanyol no ha estat tan pròdig en suports.

Efectivament, els contactes que han mantingut amb el govern espanyol no han tingut més resposta que el silenci, tenint en compte que donar un suport obert suposaria posar en perill les relacions diplomàtiques amb els Estats Units. I més en un moment en què Rajoy està buscant amb afany el suport institucional de la Casa Blanca per la unitat d’Espanya per tapar la boca a l’independentisme català. D’altra banda, recuperar un territori amb un deute tan alt, per molt espanyol que se senti (el MRE i l’APR han fet declaracions contra la independència de Catalunya i a favor de la unitat d’Espanya), fa que els espanyolismes pesin molt menys que el pragmatisme polític i econòmic.

En conclusió, que mentre uns volen anar-se’n d’Espanya davant l’immobilisme del govern espanyol  i les mostres “d’afecte” de les porres de la Guardia Civil, resulta que hi ha d’altres que es queixen també del govern espanyol perquè ni els escolta, ni es pronuncia, perquè ells volen formar part d’Espanya i ser una comunitat autònoma espanyola. Justament la comunitat autònoma espanyola que no vol ser Catalunya.

Definitivament, el món està molt mal repartit.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×