Autor Articles i estudis
11 octubre 2018 a 18:00

El desastre del llac Peigneur o l’error de punteria que va donar inici a la fi del món

0 Flares 0 Flares ×
Llac Peigneur//Foto: www.videoblocks.com/video/lake-peigneur-louisiana-tnnk51

Llac Peigneur//Foto: www.videoblocks.com/video/lake-peigneur-louisiana-tnnk51

Que l’ésser humà està fent molt de mal al planeta, és una cosa que, per sabuda, ja resulta fins i tot òbvia el comentar-ho. Contaminació, escalfament global, desforestació, extincions… per només enumerar unes quantes (veure L’insòlit perill d’extinció de les lladelles i el borrissol púbic), estan a l’ordre del dia tan aviat traiem el cap per la finestra. No obstant això, i encara que semblés que ja ho tenim tot vist, l’home, en la seva extrema capacitat destructora i encara més gran potineria innata, sempre és capaç de sorprendre’ns i fer-nos portar les mans al cap una vegada més. I això mateix és el que passarà quan conegui el que va passar a Louisiana (EUA), quan es van alinear una mina, un llac i una perforació petrolífera. El resultat, tremend com ell sol, se li coneix com el desastre del llac Peigneur.

El matí del 20 de novembre de 1980, mentre que aquí els elements més afins al franquisme commemoraven el cinquè aniversari de la mort d’en Franco, a l’altra banda del món, en un tranquil llac ubicat, curiosament, a 15 km de Nova Iberia (fundada per malaguenys el 1779), els treballadors d’una plataforma petrolífera de l’empresa Texaco situada enmig del llac van notar que alguna cosa no anava com deuria: en arribant a 375 m de profunditat, el trepant s’havia encallat i no hi havia manera de treure’l. I això, en aquella zona i aquesta profunditat, era de tot menys normal. El so sord de diverses explosions sota la plataforma i la inclinació que la torre anava prenent, tampoc presagiaven res de bo, de manera que els 12 treballadors van decidir sortir corrents d’allà. Sort van tenir, ja que, al cap de pocs minuts, aquells astorats treballadors veien que la plataforma sencera desapareixia engolida sota l’aigua, tot i que… atenció! Com podia desaparèixer una torre petrolífera de 45 metres en el fons d’un llac que tot just tenia 3 metres de profunditat?

En aquell precís moment, en el nivell 3 de la mina de sal que a la riba del llac Peigneur explotava la Diamond Crystal Salt Company, alguna cosa també s’havia descontrolat. Els treballadors van detectar que, en aquell nivell situat a 396 metres de profunditat, una autèntica riuada que arribava fins als genolls recorria la galeria de 25 metres d’alt per 15 d’ample, dissolent ràpidament els pilars de sal que mantenien el sostre de la mina. Atès l’avís d’emergència, el gruix dels 55 miners que en aquell moment estaven traient sal en el nivell 4 a 457 m de profunditat, van sortir com van poder per l’ascensor de 8 persones. La sang freda i els simulacres d’evacuació van ajudar a que no hi hagués víctimes… però… què havia passat?

En aquell precís moment, en la superfície, a la zona on s’havia enfonsat la torre petrolífera, l’aigua havia començat a girar i a formar un remolí cada vegada més potent que, a manera de Maelstrom (veure Maelstrom, el remolí de l’infern) començava a engolir tot el que hi havia a l’aigua. Tot.

Tal era la potència d’aquell remolí, que els pescadors que fins llavors estaven tranquil·lament pescant silurs amb les seves barques, van haver de sortir escopetejats de l’aigua perquè el remolí, que havia arribat als 400 m de diàmetre (el llac Peigneur tenia 526 ha de superfície) estava absorbint l’aigua del llac a una velocitat endimoniada… i no només l’aigua.

La força deslligada d’aquell vòrtex incontrolable, juntament amb l’aigua, va començar a engolir les ribes del llac, desapareixent dins d’ell trossos de bosc, arbres centenaris, cases, barques i tot el que va agafar. Segons els testimonis, semblava que s’acostava la fi del món, i no era per a menys, ja que el remolí es va empassar tota l’aigua del llac (13,25 hm3, superior a la capacitat de l’embassament de Flix) en tan sols… ¡3 hores! I no prou amb això, a la seva infernal absorció, es va empassar 24 hectàrees de terra ferma, alhora que va fer que el Canal Delcambre, que usualment era el drenatge del Peigneur, canviés de sentit i comencés a introduir aigua salada del Golf de Mèxic al llac. Canal que, en contracorrent, va arrossegar al fons del remolí a 11 gavarres de mercaderies alhora que formava una cascada de 60 metres d’alt. Si alguna cosa s’assemblava a un forat negre a la terra, sens dubte era allò. No obstant això… què era el que havia passat allà per semblant fenomen?

Si bé oficialment no se sap el que va succeir perquè la Texaco va arribar a un acord amb la companyia explotadora de la mina de sal i els afectats, pel qual abonava 45 milions de dòlars en indemnitzacions i no hi va haver judici, ni investigació paral·lela (a més de que el remolí havia fet desaparèixer qualsevol possible prova), es creu que la perforació petrolífera va perforar per error de punteria el sostre del tercer nivell de la mina de sal, produint l’entrada massiva d’aigua del llac. S’estima que va ser un error en les mesures de geolocalització usades per uns i altres el que va produir l’accident, ja que les dues companyies coneixien l’existència de l’activitat de l’altra. No obstant això… com es va poder produir semblant col·lapse a través d’un miserable forat de 35 cm de diàmetre?

Segons sembla, la pressió de l’aigua en el descens descontrolat, va provocar la dissolució de les capes de sal que travessava la perforació. D’aquesta manera, segons baixava més aigua i restes cap a l’interior de la mina, el forat s’anava fent més gran, augmentant exponencialment la seva capacitat d’absorció, omplint d’aigua, sediments i deixalles els túnels excavats en l’extracció de la sal. Túnels que van acabar per col·lapsar en dissoldre, al seu torn, els pilars que aguantaven l’estructura i provocant que l’aire de l’interior de les galeries es veiés impulsat a pressió, generant guèisers en la superfície que arribaven fins als 30 metres d’altura (veure El Guèiser Fly , una meravella fruit d’un error humà). Déu n’hi do.

Al final, l’aigua que entrava des del mar (distant uns 20 km) va acabar per omplir tot l’antic llac, el qual va passar de ser un succint llac d’aigua dolça a un llac d’aigua salada amb una màxima profunditat de 60 metres, canviant totalment l’ecosistema lacustre. El canal Delcambre, per la seva banda, un cop igualats els nivells, va tornar a actuar com a drenatge i el remolí, un cop calmat, va expulsar a la superfície 9 de les 11 gavarres que havia absorbit en la seva fúria destructora. La mina de sal va cessar l’explotació per raons òbvies (es va omplir d’aigua fins a la superfície) i, tot i que no hi va haver víctimes humanes, es van donar per desapareguts a 3 gossos. Una alegria, vaja.

En definitiva, un exemple més de com la capacitat de l’home de depredar el planeta és infinita i com, per molt que es cregui que es controla tot, un petit error de càlcul i un forat de pam i mig són capaços de deslligar les més destructives forces de la natura. Unes forces de la naturalesa que, desfermades, no ens respectaran gens ni mica.

Ni més, ni menys, el que fem amb elles.
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×