Autor Articles i estudis
11 març 2019 a 18:00

Teresa Juvé: “L’única veritat és l’individu”

0 Flares 0 Flares ×

L’entrevista d’AMIC

Teresa Juvé // Ens comunicació amic

Teresa Juvé // Ens comunicació amic

La Fundació Paco Candel i la Fundació Josep Pallach han col·laborat en la producció del documental “Teresa Juvé: memòries d’exili“, un document fantàstic sobre les condicions de vida dels exiliats republicans a França, primer dominada per la III República i després pel règim de Vichy. Com van ser rebudes les persones que escapaven del règim feixista instaurat a Espanya? Com van organitzar-se en la resistència contra les tropes alemanyes que havien conquerit França? Oferim a continuació la primera part de l’entrevista que ens va concedir Juvé, un testimoni d’allò més valuós per comprendre els ideals i la lluita d’una generació de militants que mai es va rendir contra la repressió i el totalitarisme.

1- La decisió d’exiliar-se va ser complicada o no teníeu cap dubte que havíeu d’escapar de l’Espanya franquista?

Guerra civil. Més de dos anys i mig sense parar. Tot primer l’horror de l’afrontament en tota la ciutat entre aquells que volen fer i aquells que no volen deixar fer. Després l’assentament dels fronts de batalla, la guerra amb tots els ets i uts (la ciutat que s’empobreix, que es buida d’homes joves, que rep la visita diària dels Junkers alemanys i dels Caproni italians llençant les seves bombes aquí i allà) i, a la fi, el terror de l’acostament dels altres i el temor de caure a les seves mans.
Sí, l’única sortida per a nosaltres, per a una família el sol delicte de la qual és ser republicana de tota la vida, és de demanar acollida i refugi a un país estranger; encara que hi arribis així, mans nues, sense autorització legal, només armada de por: por de la persecució, por de la crueltat, por de l’anorreament, por de la mort.

2- Els primers mesos a França devien ser durs. Just arribar a Portbou, van separar els membres de la vostra família.

Menyspreu de la cosa imaginada? Rebuig de la cosa suposada? És el cas que el curt trajecte que els vagons plens de fugitius recorren de Figueres a Portbou és per a mi com si no existís: és com una massa buida que separa un passat que ha deixat de ser-ho d’un futur que encara no és futur però que no tarda a esdevenir-ho, que no tarda a presentar-se a l’aturada del tren: un futur que així, de sobte, es diu França.
Una França revestida de tota la seva dura realitat. Una França ja ben disposta, ja ben estructurada: els homes d’un costat, les dones de l’altre. I el teu pervindre, amb mare i germana i desenes de dones i nens, ara el trobes tancat dins d’un vagó de mercaderies que roda cap a no se sap on.

3- Quines eren les condicions de vida en els camps de concentració francesos? El control era molt estret? Hi havia diferències, en aquest sentit, segons la classe social dels exiliats?

Ciutat de Moulins, al centre de França. És aquí que s’ha aturat definitivament el vagó tancat que ens transportava, i és aquí que he fet una de les grans descobertes de la meva vida: i és que les classes socials no són veritat. Que l’única veritat és l’individu, l’individu amb la seva càrrega de certituds, de dubtes, de creences, d’odi, d’amor i tantes i tantes coses més. I la que m’ho ha fet veure ha estat una noia jove, de la meva edat; una prostituta de professió, d’una generositat i d’una sol·licitud envers les altres dones, tan vertaderes, tan reals que van fer desaparèixer de l’esperit de totes nosaltres la imatge de les activitats que l’havien fet viure a casa nostra, ella i la seva silenciosa mare que també és allà. Una pura faula, una pura qüestió de conveniències, aquesta història de Classes Socials.
Una pura faula, també, per a les autoritats franceses. En aquell refugi (un vell hospital abandonat de quatre ales, dels temps de Napoleó) totes érem el mateix: refugiades i prou. Com a llits, màrfegues de palla a totes les sales d’un verd trist; ni una cadira, ni una taula, un parell de lavabos per tota l’ala de l’edifici que abrigava unes dues-centes persones entre dones i nens. Al menjador, un sol plat d’un menjar groller que ens feien arribar en cubells de l’Hospital de debò. Quant a la llibertat de moviments: autorització de sortida de 3 a 5 de la tarda i para de comptar.
I als camps de concentració? “No et pots moure, noi. No és pas per res que els soldats muntem la guàrdia.”

4- Com va influenciar l’inici de la Segona Guerra Mundial, i posteriorment la conquesta militar dels alemanys, als exiliats?

És l’esmicolament, l’escampadissa. Per petits grups (trenta o quaranta persones) les dones dels refugis amb els nens. Un per un (res de famílies, res de pares i fills) amb restriccions i amb recança, els homes dels camps de concentració.
Per què les restriccions? Per què la recança? Tant se’ls estimen? Ens demanem totes.
Sóc jo qui n’ha trobat la resposta.
Ha estat al poblet on ens han fet arribar, on ens han allotjat en una escola abandonada ( tres dotzenes de màrfegues, una taula que trontolla, una petita llar buida…) que un dia, parlant amb el pagès que ens serveix els tres litres de llet setmanals destinats als nens i que és conseller municipal em diu, amable i somrient: “Ja sabeu que el secretari de l’Ajuntament fa anar el seu cotxe amb els vostres diners?” I jo, sorpresa i temorosa de burla al mateix temps: “Què voleu dir?” balbucejo. “Doncs que el Govern francès paga 10 francs per refugiat i per dia.” “Per cada refugiat de França?”. “Per cada refugiat.”
Explicada, la recança dels responsables dels camps…
No m’ha estat difícil (sóc la sola que parla francès en aquest refugi) de posar-me d’acord amb el batlle, que és socialista i que em diu que els diners els reben cada cap de setmana. La solució és senzilla: una llibreta per família on s’apuntaran les compres, i l’Ajuntament pagarà els comerciants quan arriben els diners: cada cap de setmana.
Dit i fet, cada família amb el seu carnet. Per primer cop, el somriure. I és que es diria que s’ha obert l’horitzó per a totes nosaltres, que la idea de llibertat no és una utopia, quelcom d’irrealitzable…
Passem així un mes… dos… potser tres… Fins que arriba la presa de París i l’avançada de l’exèrcit alemany… La submissió de França als vencedors… La divisió en zones del país, Zona Ocupada, Zona Lliure. La fugida…
La fugida. Es diria que ha esdevingut l’essència de la teva vida.

5- Malgrat els recels del seu pare, va aconseguir entrar a la resistència. De quina manera us organitzàveu? Tinc entès que teniu l’honor d’haver evitat un bombardeig a la població civil.

Toulouse… Tolosa de Lengadoc, en occità.
Toulouse, zona dita lliure. És aquí que s’ha aturat la nostra fugida, és aquí que en el terme d’un parell de setmanes ens trobem tots reunits, mare, pare, germanes, germà, i no cal estranyar-se’n puix que la generositat i la sol·licitud de la que era República Francesa, ara esdevinguda Estat Francès, havia fet publicar en fulls i fulls dels diaris el nom de cada un de nosaltres i l’indret on ens trobàvem.
Hem passat dues setmanes en un pis d’una casa mig en ruïnes prop del riu Garona. Dues setmanes durant les quals hem pogut viure gràcies a uns diners que, al poblet que ha estat el nostre darrer refugi, una botiguera amb imaginació ens va permetre d’amassar mitjançant una petita trampa a la llibreta on apuntava les petites somes que ens donava en efectiu com a compres efectuades de qualsevol producte. Dues setmanes per organitzar el que ha de ser la clau de la nostra llibertat: el treball. Sí, però, quin treball?
Ho hem decidit de pressa i sense dubtes, jo i el meu germà. Ell ha trobat feina com a mosso al taller d’un sabater; jo, com a serventa d’una casa luxosa curulla de famílies jueves que han fugit de París. I han passat dies i dies. Llibertat absoluta, allà ningú no s’interessa pel que jo faig. Només el més gran de tots, un vellet d’uns vuitanta anys, m’ha dit un dia, esguardant-me amb simpatia: “Vós éreu estudiant al vostre país, oi que sí?” “Sí, senyor” “Doncs deixeu estar la feina de la tarda i matriculeu-vos a les classes de la Facultat. Aquí ningú no se n’adonarà.”
No ha estat difícil la matriculació perquè, errant per Toulouse entre els refugiats, m’he trobat no fa gaire amb el senyor Candel, que havia estat director del meu Institut-Escola i que treballa a la Facultat de Ciències. Gràcies a ell m’han inscrit a la Facultat de Lletres.
Han passat els mesos, àdhuc han passat anys. La Resistència s’ha organitzat arreu del país, els meus jueus han pogut passar a Espanya. Perdut, el salari setmanal. Al matí ara treballo com a dona de fer feines aquí i allà, a la tarda vaig a classe o a la biblioteca i, acabat, vaig a ajudar desinteressadament al Secours Suisse les dues germanes que el porten sense haver de retre comptes a ningú, donat que Suïssa és país neutre.
Han passat anys, sí, som al novembre del 92. I aquest matí, quan, en alçar-me del llit he esguardat el dia per la finestra oberta, el cor se m’ha encongit com ho faria si es preparés per donar fi a la vida: allà avall, a la cruïlla, ells camions de guerra, els canons, els soldats armats desfilen sense parar: l’exèrcit alemany s’ha aposentat a la ciutat. Simple dramatització de la comèdia puix que, d’ençà de la derrota, l’Estat Francès ha estat l’humil vassall dels alemanys. En resum, dins la rutina de la vida de la ciutat res no ha canviat: botigues obertes, tallers enfeinats, escoles actives…
He anat a classe de Literatura dels Segles XVII i XVIII, la que em toca avui, i en arribar he restat glaçada: ni un moviment, ni un so a la sala plena d’estudiants. El professor, en Raymond Naves (que haurà de morir en deportació) silenciós, té l’esguard perdut al lluny. “Què passa?” li demano esfereïda, tot acostant-me. “El noi jueu, el teu rival…” diu, com si li costés de parlar.
He esguardat la sala. És cert que aquell noi amb qui sempre discutim sobre l’autor que estem estudiant (de tal manera que els companys ens han anomenat els dos saberuts) no és a classe. “… Ha estat assassinat pels alemanys al racó d’un portal…” prossegueix el professor “… Quan mirava d’escapar a les seves urpes.”
No he dubtat un instant. A classe, d’una manera o altra, sempre se sap quines són les activitats secundàries de tothom. “Professor…” he dit en veu baixa al senyor Naves “… voldria entrar a la Resistència.” No ha fallat. En poques hores m’he trobat en contacte amb el cap de les Forces Franceses de l’Interior de la regió, el també professor J.P. Vernant, dit Coronel Berthier.
Grau militar, salari militar pagat amb els diners fabricats a Londres i llençats als maquis des dels avions, viatges d’aquí allà com a agent d’enllaç. El més difícil ha estat de dir al meu pare – que, ofès per la reconeixença de la nova Espanya per les democràcies que ell tant havia admirat, cada cop que li parlava de Resistència em deia: Filla meva, aquesta guerra no és la nostra guerra – el més difícil, dic, ha estat dir-li: “Pare, aquesta guerra sí que és la meva guerra.”

Per Ens de comunicació / Guillem Carreras / AMIC

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Email -- 0 Flares ×