Autor Articles i estudis
8 Gener 2015 a 18:00

L’Arbre del Teneré, 400 quilòmetres de solitud

Arbre-du-tenere-1961

Arbre del Teneré el 1961 // Imatge de Wikimedia Commons

 

Vostè s’imagina un arbre que mereixi ser remarcat en un mapa d’escala 1: 4.000.000? Doncs encara que li pugui semblar sorprenent, aquest arbre existia. I dic bé, existia, perquè una vegada més, la ximpleria humana va poder amb un arbre que ni els vents més potents van poder amb ell. Estic parlant de l’Arbre del Teneré.

Aquest arbre, una acàcia raddiana, era un autèntic tòtem per a les tribus nòmades del desert que recorrien el sud del desert del Sàhara amb les seves caravanes, per ser l’únic arbre que existia a 400 kms a la rodona.

L’arbre del Teneré era l’últim supervivent d’un petit bosc d’acàcies que es va desenvolupar a la fi de l’última glaciació en aquesta zona, quan el desert del Sàhara no era tan sec. El clima, va anar canviant lentament, i la zona va passar a ser una de les més seques de la Terra, rebent escassament 2.5 litres de pluja a l’any, i reduint la mida i l’extensió de la cobertura vegetal del desert del Teneré.

El nostre protagonista va aguantar mal que bé, gràcies a que els beduïns el consideraven un tabú i un autèntic far vivent. No va ser fins el 1939 que l’exèrcit francès, amb la intenció de donar una utilitat al lloc, va excavar un parell de pous i va descobrir que l’acàcia enfonsava les seves arrels més de 35 metres a la terra per xuclar l’aigua salobre de la capa freàtica que allí s’hi trobava. Durant les obres, un dels camions li va donar un cop que va partir un dels troncs que sobrevivien. Tot i això, l’arbre va aguantar.

No va ser fins el 1973, en què en haver substituït les caravanes de camells per camions, i en estar prop d’una carretera, un conductor ebri va encastar el seu camió sobre el pobre arbre al sortir-se de la via, acabant amb els més de 300 anys que tenia.

Les seves restes van ser traslladades a Niamey (capital del Níger) on van fer un monument amb elles. Al lloc original es va fer un “arbre” de metall per commemorar el lloc on estava aquell autèntic miracle de la natura.

És curiós, però val la pena destacar que res del que ha fet l’home a la zona ha sobreviscut. La figura principal ha estat enderrocada múltiples vegades, uns murs construïts per defensar han estat arrasats pels vents i fins i tot una altra estructura metàl·lica en commemoració ha estat contínuament destruïda. El metall i la pedra humanes no han pogut sobreviure on floria una dèbil acàcia, mostrant-nos que la naturalesa té molta més força que tota l’estupidesa humana.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version