Autor Cinema, teatre i televisió
22 Abril 2015 a 18:00

Magic Tribute, tota la màgia del món

Els trucs de sempre, fets com sempre

El número de “La levitació de Kalanag” de la mà de Housson

El número de “La levitació de Kalanag” de la mà de Housson // Imatge cedida per La Seca Espai Brossa (Foto: Francesc Piñol)

MÀGIA. Idea i creació: Hausson. Direcció: Hermann Bonnín. Il·lusionista: Hausson. Partenaire: Esperança Crespí. Ajudants: Tasio Acezat i Enric Boada. Ajudant de direcció: Marta Gaston. Escenografia: Jose Novoa. Il·luminació: Albert Julve. Disseny de so: Jordi Bonet. Projeccions: Marc Lleixà. Fotografia: Kiku Pinyol. Disseny de publicitat: Bosch&Serret. Material màgic: Màgicus i Scott Alexander. Construcció escenografia: Arts-cènic Escenografia. Veu Fu Manchú: James Phillips. Adaptació text programa: Maria Junyent. Producció: La Seca Espai Brossa. Agraïments: Teatre Nacional de Catalunya.

Com sempre que es va a veure un espectacle de màgia, el públic s’espera neguitós al hall del teatre, i entra inquiet però emocionat a la sala. El cas de “Magic Tribute” no és una excepció. La sala Joan Brossa de La Seca, es va omplint de mica en mica i l’emoció, el somriure i l’excitació es pot palpar a l’ambient.

Un escenari amb una posada en escena senzilla de Jose Novoa que ofereix una barreja de temps i espai. D’una banda recorda a les cases orientals per la transformació del tradicional teló en portes corredisses; de l’altra degut a la combinació de colors sembla una posada en escena dels anys 60; i finalment l’ús de pantalles encarades al públic als extrems de l’escenari recorden que encara som al 2015.

Tant els acompanyants – Tasio Acezat i Enric Boada – com la partenaire del mag – Esperança Crespí – són joves, i les seves intervencions, malgrat que mudes, són fresques i actuals. No obstant això, l’actitud de Housson i la seva presència escènica recorden actuacions d’un altre temps, i la combinació entre aquestes dues “generacions teatrals”, provoca un cert xoc estètic i artístic dalt de l’escenari.

Els mags i els trucs escollits de la mà de Housson per a construir l’espectacle de “Magic Tribute” són els més mítics, recordats, i esperats de tots els temps en els muntatges de màgia. Ara bé, lluny de fer-ne una posada en escena moderna i explotant els recursos actuals, Bonnín i Housson han optat per un retorn a la posada en escena pròpia de les dècades dels 50 i els 60, quan la majoria dels mags escollits van passar pels teatres de Barcelona.

Si bé aquesta opció no es pot titllar de negativa, sí que cal tenir en compte que automàticament provoca que l’espectacle no sigui adequat per a tots els públics. “Magic Tribute” és un gran espectacle per aquelles generacions que van néixer veient aquells trucs, i sobretot, aquella manera d’executar-los. És, sens dubte, un gran i brillant remember en el qual – sense quedar massa clar per què – s’intenten introduir certs elements moderns com les pantalles, càmeres de vídeo, o ajudants i partenaires d’una altra generació.

En resum, “Magic Tribute” són els trucs de sempre, fets com sempre: “La dona tallada” d’Horace Goldin, “La levitació de Kalanag”, “La cabina espiritista” de Raymond… trucs espectaculars en els anys en què aquells mags els van idear, però obsolets a dia d’avui si no s’adeqüen a l’època. El públic d’avui està acostumat a veure David Copperfield, El Mago Pop, Mag Lari i Dynamo, entre d’altres, tots ells mags que beuen dels trucs tradicionals inventats per Fu Manchú, Richiardi Jr., The Great Raymond, i tots els que apareixen homenatjats a “Magic Tribute” però amb una contemporaneització dels mateixos i amb una espectacularitat actualitzada.

No obstant això, resulta una proposta tendríssima i commovedora de cara a les generacions que potser van poder veure aquells mags en directe als teatres barcelonina, i que desitgen transportar-se a la seva infantesa durant una estona. I de cara a les noves generacions, pot ser un bon exercici de memòria històrica de la màgia; una manera d’entendre com s’ha arribat als trucs actuals, quins són els orígens de la màgia, i la oportunitat retrobar-se amb la il·lusió més primitiva i innocent d’aquells primers trucs “sense trampa ni cartró”.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version