Autor Cinema, teatre i televisió
5 Maig 2015 a 18:00

Crítica cinematogràfica: La isla mínima

Tot en ordre

 

La isla mínima

La isla mínima

THRILLER. Espanya. Estrena: 2014. Dirigida per: Alberto Rodríguez. Repartiment: Raúl Arévalo, Javier Gutiérrez, Nerea Barros, Antonio de la Torre, Jesús Castro. Duració 105 min

Any 1980, Espanya. Inici del procés de transició a la democràcia després de la mort de Franco. Amb aquest context s’augura un film amb una forta crítica social del moment i, a la vegada, ple de referències de la Guerra Civil. Però, per sort, no és el cas. Alberto Rodríguez, director del film, porta a la pantalla una trama policíaca basada en un assassí en sèrie que es dedica a violar i torturar joves de La isla mínima que desitgen fugir del poble. Rodríguez oblida les referències històriques en el diàleg, però les deixa entreveure amb graffitis als murs del poble i amb breus diàlegs però sense donar-li una certa importància. A la vegada, les petites referències històriques ajuden a fer una crítica social dels anys en que està contextualitzat el film però, es crea certa ambigüitat. Les crítiques que van sorgint al llarg de la pel·lícula tenen una vessant actual, el moment més significatiu és al final quan el personatge interpretat per Raúl Arévalo estripa les fotografies que demostren que el seu company, a l’època de Franco, va matar a una noia i va torturar a més de 100 persones. Juntament amb la frase final de Todo en orden ¿no? Es demostra que la societat deixa lliure a milers de malfactors que ostenten certs llocs privilegiats, el que provoca que el mal continuï impunement.

Plans zenitals de les maresmes del Guadalquivir, inspirats en l’obre del fotògraf Atín Aya, ubiquen l’espectador però, més enllà està el simbolisme d’aquestes. Les maresmes serveixen per introduir el seguit de camins que un sol cas pot portar i, a la vegada, l’entortolligament dels assassinats que els dos policies d’homicidis madrilenys han de resoldre. La fotografia aèria de la zona del Guadalquivir i les tonalitats càlides contrasten, a causa que, la primera mostra la localització dels successos de forma allunyada donant la sensació de distanciament i, per altra banda, els colors càlids provoquen el contrari, un sentiment d’aproximació amb els policies i els familiars de les víctimes.

En essència, el film presenta una trama ben elaborada on es resolen casos diversos relacionats entre si però amb un final apoteòsic i obert que no deixa a l’espectador indiferent. No només per la frase final plena d’ambigüitats sinó per la visió general de la pel·lícula on cada gest i cada mirada tenen un significat molt rellevant per al desenvolupament.

Nominada a 17 Goyas i guardonada amb 10;  entre ells el de Millor Film, Millor Director i Millor Actor (Javier Gutiérrez).

Cristina Nocete

@crisnocete

Switch to mobile version