Autor Articles i estudis
17 Maig 2015 a 12:00

Davant la mort d’Abel Martínez professor de l’institut Joan Fuster

Abel, no oblidem

Abel no oblidem!! // Foto Toni Garcia

Abel no oblidem!! // Foto Toni Garcia

Fa poc menys de 72 hores moria l’Abel Martínez. És obvi que res el pot tornar i que el condol amb els seus familiars i amics/gues, i l’abraçada a tothom, professorat del centre alumnes i comunitat educativa, és del tot imprescindible. Ahir a la Plaça de S. Jaume vivíem un moment molt emotiu amb alumnes i professors/es del centre.

Però amb el silenci i el condol no n’hi ha prou. Un fet com aquest colpeja el cervell de tota la comunitat educativa. Com ha pogut passar? Em podia haver passat a mi, o al meu fill/a? I el calfred només de pensar-ho recorre tot el cos.

El missatge de la Generalitat és clar: un cas excepcional, imprevisible, ningú n’és responsable. La Consellera dictamina que el nen té un brot psicòtic! i anuncia que posarà tots els mitjans pel seu tractament psiquiàtric, cas tancat! Però aquesta explicació, lluny de tranquil•litzar a qui se sent proper a aquesta realitat, encara l’angoixa més.

Inevitablement a cada professor/a li venen casos de tensions amb alumnes. Quantes vegades un professor demana la intervenció d’un especialista i passen mesos sense que arribi i si arriba, hi ha tanta demanda que sovint no es pot fer seguiment de l’alumne?. Queda trampejar com es pot, sovint acumulant ràbia i impotència per totes les parts. Però no només és això s’han augmentat ràtios i hores lectives, fent molt més difícil el coneixement i seguiment de l’alumne, la conversa. Per la xarxa corria un escrit en que es demanava temps. I temps son recursos.

Efectivament cada cas és únic i irrepetible, com cada cas de suïcidi és únic, però cal preguntar-nos per què el nombre de suïcidis el darrer any és més del 40% superior al dels anys precedents a la crisi. Cal veure que el problema no només té una component de l’individu, sinó que hi ha component social que pot ajudar a aguditzar els problemes individuals o a trobar un lloc per a resoldre’ls. I per això cal reflexionar i reclamar el que cal per tal que aquesta situació no es repeteixi o sigui difícilment repetible.

Sentíem algunes alertes que ens deien que no es pot barrejar el silenci del dol amb la denúncia de les duríssimes retallades, perquè serem acusats d’aprofitament el dolor.

Però callar és entrar en el joc de governs i patronals dels «accidents laborals»… de les «errades humanes»… no, cada treballadora morta és un crit de dolor que hem de transformar en exigència de condicions millors perquè no n’hi hagin més. Així fan en el sector químic, en la mineria, entre els ferroviaris,… i així també a ensenyament. El contrari, és acceptar que és una qüestió de sort, com jugar a la ruleta russa, perquè com tot accident és per definició imprevisible…

I aquest paper d’acompanyar el dolor amb la lluita per un millor futur és el paper de sindicats i organitzacions polítiques… perquè el contrari, es fer-se còmplice del mantell «d’accident» que volen estendre els qui tenen responsabilitats perquè governen i posen unes o altres mesures. Però no ens faran callar.

Per això, sense parlar d’un determinisme absurd es pot assegurar que no es casualitat que casos com aquest tinguin més possibilitats de passar avui que fa 10 anys. I també ens hem parat a pensar perquè, dels dos companys que van córrer a aturar al menor, el qui va aconseguir calmar-lo era un professor d’anys en el centre, que coneixia el noi, i el mort un substitut que portava cinc dies a l’institut? Perquè també per afrontar les situacions, la precarietat és un factor en contra. I aquesta s’ha agreujat en els nostres centres. Reivindiquem l’Abel, com a treballador, com a company del sector més castigat per les retallades i per la seva acció solidària amb una situació compromesa d’una altre companya i dels seus alumnes.

No volem oblidar tampoc que una de les moltes retallades de serveis sanitaris (com d’educatius) a Barcelona va ser el de prevenció de les malalties psicòtiques. L’11 de juliol de 2011, la Gerència de Primària de l’ICS de Barcelona Ciutat va comunicar el tancament de l’EAPPP (Equip d’Atenció Precoç al pacient en risc de Psicosi).

A la llum del que sembla que ha succeït, el manifest que feia l’equip contra el tancament provoca ràbia i dolor. Diu el manifest: «Ens sembla que és un greu error que enlloc d’emprendre un camí cap a la prevenció i l’estalvi de la despesa en salut mental a llarg termini, siguem víctimes de l’ immediatesa»i valoraven la seva tasca preventiva: «Hem aconseguit demostrar que la prevenció i l’atenció integral a les persones en risc de psicosi es pot fer des de la comunitat, amb uns nivells mínims de medicalització i treballant amb les persones i per a les persones des d’una perspectiva multidisciplinar i conjuntament amb els serveis socials i educatius.» ( h t t p s : / / dempeusperlasalut.wordpress.com/ 2011/07/25/manifest-contra-elt a n c a m e n t – d e – l%E2%80%99eappp/) Alguns ho deien més suaument, «reivindicar, ara no toca». Els diríem si ara no, quan? I si no ho fem nosaltres, altres s’afanyen a donar les seves respostes. Perquè també, immediatament després del minut de silenci, Wert va anunciar la creació d’un grup de treball mixt «per unificar protocols i estratègies per a la prevenció i la detecció de la violència a les aules». El mateix que ha retallat dràsticament el pressupost educatiu, ampliat ràtios, endarrerit nomenament de substituts, ampliat l’horari lectiu, i pare de la llei que selecciona alumnat amb revàlides per excloure als qui «no les superin»… es posarà a «prevenir» la violència?!. Ell ja ha marcat un camí: eliminar el conflicte eliminant alumnat…

Massó, president de l’ASPEPCSPS, diu obertament: «No es castiga prou. S’hauria d’apartar els alumnes agressius» i més endavant explicita que rebutja l’escola inclusiva. (http://www.ccma.cat/ catradio/alacarta/la-tribu-decatalunya- radio/la-tribu-decatalunya- radio-primera-hora/ audio/878360/). És la mateixa filosofia que ha portat a EEUU a agrupar alumnes marginals primer sota el lema «tolerància zero», a fortificar els centres amb agents de seguretat i fins i tot arcs detectors de metalls després –i, casualitat o no, el 20 d’abril era l’aniversari de la matança de Columbine a 1999- , però l’any passat hi va haver 4 morts i dos ferits greus en dos tirotejos dins de centres de secundària a Oregón i Washington, i a 2012, un amb 20 nens morts i 6 adults a Connecticut. I aquest camí de cap manera el volem.

No ens faran callar perquè molt més important del que uns o altres volen que es digui és el dia a dia a centenars de centres escolars on mestre, professorat, alumnes i també mares i pares es troben limitats en donar tota l’atenció que cal per la falta de recursos. Tenim el dret i l’obligació de fer tot el possible per què fets tan dolorosos com aquest siguin cada cop més difícils. Per això calen, però no n’hi ha prou, amb els minuts de silenci. De quina manera més crua que amb la mort d’un company, se’ns pot dir que s’està arribant molt lluny en les tensions que viuen els nostres infants, dels nostres docents, també de les famílies als nostres barris. Cal debatre i reclamar amb tota la força per tal que fets com aquest no es tornin a repetir.

Abel no oblidem!!

Josep Lluis i M. Esther del Alcázar

Professor/a de secundària i militants de Lluita Internacionalista

Switch to mobile version