Autor Cinema, teatre i televisió
10 Juny 2015 a 18:00

Souvenir o el record d’uns dies d’explotació

Crònica d’un problema irresolt

“Souvenir” tanca la temporada del Cicló al Teatre Tantarantana

“Souvenir” tanca la temporada del Cicló al Teatre Tantarantana // Foto: Roger Delmont

COMÈDIA. Idea i direcció: Fèlix Pons. Text: Fèlix Pons amb la col·laboració de Marta Aguilar i Paula Màlia. Intèrprets: Fèlix Pons i Paula Màlia. Ajudant de direcció: Marta Aguilar. Disseny de llums: Anna Roldós. Escenografia, dissenyador d’origamis i creador “Nova Icaria”: Francesc Moreno. Vídeo i fotonovel·la: Roger Delmont. Música i espai sonor: Jordi Busquets. Realització i edició “Nova Icaria”: Oriol Aubet. Edició qlab: Ramon Ciércoles. Vestuari: Berta Riera. Actors fotonovel·la: Fèlix Pons, Paula Màlia, Pablo Mendez-Bonito, Jaume García. Ajudant de producció: Anabel Labrador. Agraïments: David del Videoclub CÍCLIC, Bruc 160, Ioe, Alan, Otilia, Señor Loobo, Xesco, Tere Ferrer i a tot l’equip de SOUVENIR. Una producció de Arsenic Art Studio i Teatre Tantarantana. 

“Souvenir” és la última peça que forma part del Cicló, el Primer Cicle de Companyies Independents de Barcelona, iniciativa pionera que el Teatre Tantaranta ha acollit des del mes de febrer d’enguany i que conclou aquest mes de juny.

I quina millor idea que encarar l’estiu parlant del turisme. Un fenomen que, a Barcelona, ja ha deixat de ser estacional per convertir-se en diari i malaltís. Milers (milions?) de turistes creuen la capital catalana dia rere dia buscant el somni que els han venut els mitjans i els polítics autòctons. Un somni que a hores d’ara ja és un malson pels habitants de la ciutat.

Amb “Souvenir”, la jove companyia Arsenic Art Studio aborda aquest tema a partir de tres trames diferents, expressades amb diversos llenguatges artístics, però que acaben confluint de manera orgànica i sorprenent.

Fidel a la seva voluntat d’experimentar amb diversos formats escènics, Arsenic Art Studio trama una triple peça en la qual s’entrellacen una conferència sobre el turisme, un guió d’una futura obra teatral que barreja realitat i ficció, i una fotonovel·la que esdevé una sèrie de ciència ficció. Malgrat a primer cop d’ull la frontera entre les tres pugui semblar molt clara, en escena hi ha diversos salts i “liaisons” entre elles que acaben configurant un entramat més complex i en conseqüència més complet.

No obstant això, cal comentar que, per algun factor indeterminat, tot plegat resulta una mica caòtic i complicat d’entendre. Si bé és cert que hi ha un gran nombre d’estímuls, no es tracta d’una posada en escena convencional, i s’intueix una grandíssima feina de creació i muntatge (entre molts d’altres aspectes positius), hi ha unes quantes costures que no acaben d’estar ben acabades i que provoquen una comprensió al galop del que està succeint ja des de l’inici de l’obra. En aquest punt però, cal atorgar a la producció el benefici del dubte, ja que no se sap fins a quin punt aquest fet ha estat una decisió expressa del director, o bé un error per manca de visió externa. En qualsevol cas però, no és una qüestió cabdal que afecti el capteniment de la idea general de la peça, tan sols un punt que no li juga a favor i potser caldria revisar per tal d’obtenir un major efecte en l’espectador.

En aquesta línia, la unió de les tres històries està molt ben estructurada. Els tres gèneres es poden identificar molt clarament, i cadascun d’ells amb les seves característiques – algunes d’elles extremades amb gran destresa i comicitat – aporta diversos punts de vista al titànic tema que aborda “Souvenir”, el turisme.

D’aquesta manera, la sèrie de ciència ficció “Nova Icària”, esdevé una crítica fantàstica – i també una mica fanàtica – del que suposa per a la ciutat de Barcelona la quasi epidèmica quantitat de turistes que al visiten. Així, amb un gran domini del teatre d’objectes, i una sàtira mal digerida per bastants dels assistents, “Nova Icària” desenvolupa la història d’un grup radical barceloní que pretén alliberar la ciutat dels “guiris” bombardejant-la per complet. Una solució una mica extrema que, si més no, aconsegueix despertar una gran pregunta metafòrica a la ment dels espectadors: què és millor, carregar-s’ho tot amb una bomba i començar de nou, o permetre la degradació del ciutat de la mà de l’explotació turística?.

Per altra banda, l’obra de teatre que escriu un dramaturg confinat en una biblioteca de Berna, és una demostració fefaent de l’existència d’un cert tipus d’interpretacions molt concretes en el panorama teatral dels nostres dies. Tots els personatges que hi apareixen – l’alter ego del dramaturg, la llençada i atrevida empleada del videoclub, l’amo del videoclub, i fins i tot el “guiri” – són estereotips que, més enllà de ser-ho en si mateixos, malauradament, no s’allunyen gaire d’alguns personatges que es veuen avui dia en produccions serioses i fins i tot dramàtiques del nostre país. En aquest sentit, cal felicitar la companyia per haver-se aprofitat d’aquests patrons, i d’aquestes interpretacions tan nostrades, per riure-se’n una mica i sanejar els egos en general.

Finalment, pel que fa a la conferència, és la part menys agraïda de la peça ja que, malgrat introdueix un munt d’informació sobre el turisme per tal de fer entendre el neguit de l’autor sobre el tema, i alhora justificar-ne el seu interès, sovint esdevé poc teatral i talla el fil, el ritme i la tensió de les altres dues històries, sens dubte molt més engrescadores.

En l’apartat interpretatiu, cal destacar una meravellosa Paula Màlia que ofereix una múltiple col·lecció de personatges autèntics i divertidíssims. Detallista, energètica, còmica i amb una gran simpatia, esdevé una altra de les perles que es poden observar de ben a prop gràcies a la programació del Cicló del Tantarantana.

En aquest sentit, cal mencionar també la fantàstica tasca de creació comuna de Màlia i Pons, del personatge d’en David – el propietari del videoclub – un ésser que creix fins al deliri a partir de les aportacions especials de cadascun dels dos actors. I en la mateixa línia, també és necessari incidir en la fantàstica construcció, tant corporal com vocal, de l’alter ego del dramaturg per part de Fèlix Pons, un  veterà dels escenaris que coneix d’aprop i retrata a la perfecció tots els tics, manies i vicis de la professió.

En definitiva doncs, “Souvenir” esdevé una peça completa, complexa i concreta que presenta tres punts de vista crítics sobre el turisme a partir de tres formats escènics diferents, amanits amb una gran dosi d’humor, autocrítica, i valentia. Una proposta, sens dubte arriscada, amb un final agafat amb pinces, però perfectament incorporat en el conjunt, que acompanya a l’espectador – si es deixa – a través d’una crítica sana, necessària i amb bon rotllo sobre un tema cada cop més insostenible per a la ciutat en concret, i el món en general.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version