Autor Articles i estudis
2 Juny 2016 a 18:00

La Torre del Rellotge de Barcelona, on paral•lels i meridians es donen la mà

torre rellotge. Foto wikimedia commons

Un dels majors atractius de Barcelona sobre un mapa és la seva cridanera quadrícula ortogonal que uneix tots els antics pobles (avui barris) que ocupaven el Pla de Barcelona des del Tibidabo fins al mar. Aquesta quadrícula, coneguda com Eixample i que no és més que la degeneració del que en el seu moment havia estat l’idealitzat projecte d’Ildefons Cerdà, va determinar el naixement de tot un seguit de carrers llargs i amples que en l’actualitat conformen el cor de la Ciutat Comtal. I entre tot el marasme de carrers verticals i horitzontals, destaquen dos de molt coneguts però que no segueixen la quadrícula: l’Avinguda del Paral·lel i l’Avinguda de la Meridiana, els noms dels quals corresponen al traçat de sengles paral·lels i meridians. Ara bé, a tot paral·lel li toca creuar-se amb algun meridià, però a Barcelona són carrers allunyats que no intersecten enlloc… encara que no s’ho acabi de creure, perquè hi ha un punt de la ciutat on el Paral·lel i la Meridiana es troben: La Torre del Rellotge.

La Torre del Rellotge, a l’actualitat passa desapercebuda per als milions de turistes que passegen per Barcelona com pollastre sense cap. No obstant això, per poc que es fixi, enmig del Moll de Pescadors (davant de les instal·lacions del Maremàgnum, si li serveix de referència) observarà una torre d’uns 17 metres d’alt que destaca per tenir 4 rellotges encarats a cada un dels punts cardinals. Rellotges enmig del port? No s’apuri, té la seva raó de ser.

Després de caiguda Barcelona al 1714 a mans de Felip V, les obres públiques de la ciutat van passar bàsicament per humiliar la ciutat després de la seva derrota i adaptar-la a les necessitats militars del moment.

En aquesta situació, el desenvolupament del port de Barcelona, va passar a ser prioritari, tenint en compte el creixent moviment del mateix i els constants problemes de rebliment que tenia. Va ser per això que el 1743 l’enginyer holandès Pròsper de Verboom va dissenyar una prolongació del moll principal, al final del qual ubicar un far que marquès l’entrada al recinte portuari. No obstant això, no va ser fins el 1772 que, després de diversos dissenys proposats, es va dur a terme el que veiem a l’actualitat.

La Torre del Rellotge consta d’una base en forma troncopiramidal de 4 cares, amb una decoració que recorda blocs de cadirat (encara que no ho siguin) en la qual se situa l’entrada principal a la torre. A partir d’aquí, formant una petita terrassa, s’aixeca el que diríem la torre veritable, la qual, mitjançant escala de cargol, accedeix al cos quadrat en el qual es troben avui els diferents rellotges, però que en el moment de la seva construcció formaven la llanterna del far. Far que va estar actiu fins a 1904, quan a causa d’una ampliació del port, aquest va quedar sense utilitat en benefici de l’acabat de construir Far de Montjuïc, sent instal·lats els rellotges que li són característics i que li donen el nom. Però… on fiquem la Meridiana i el Paral·lel? Que ningú no s’esveri…

El 1791, l’Acadèmia Francesa de les Ciències va decidir acotar el meridià que, passant per París, anava des de Dunquerque fins a Barcelona, per poder determinar la longitud exacta del metre. Així, triangulant que triangularàs, Pierre François Méchain va anar baixant fins a arribar el 1798 a la punta del Moll de Ponent de la Ciutat Comtal, on el far coincidia exactament amb el Meridià de París, convertint-se en l’última mesura que prendria per determinar-ho.

Passat el temps, les necessitats d’expansió de Barcelona van fer que es fessin caure les muralles i, des de l’Ajuntament, s’organitzés un concurs per trobar un projecte urbanístic que observés la unió urbanística entre tots els pobles del Pla de Barcelona.

Es van presentar 13 projectes, guanyant el 1859 el presentat per Antoni Rovira i Trias per unanimitat, però com manava el Ministerio de Fomento, i a aquests els agradava més el de Cerdà, doncs aquí que l’endossaren, tot i el rebot que va agafar tothom a Barcelona (Madrid, sempre fent amics…).

Total, que Cerdà, va voler fer una de les entrades principals de la ciutat aprofitant el meridià determinat per Méchain mig segle abans. Així, d’aquesta manera, alhora que feia una avinguda principal, feia un homenatge al paper principal de Barcelona en la determinació d’aquest meridià i, amb ell, la del metre. Però tot meridià té el seu paral·lel, i Cerdà, aprofitant l’existència del meridià, i la necessitat de fer morir la seva quadrícula a peus de Montjuïc d’una manera congruent, va projectar una via que seguiria el paral·lel 41º 22 ’34 “. Paral·lel que passava fregant la muntanya i coincidia amb el que intersectava el Meridià de París en el llavors encara Far de Barcelona,temps a venir, Torre del Rellotge.

Així les coses, dues avingudes principals de la ciutat, una per la qual passa un meridià i una altra per la qual passa un paral·lel es troben en un punt emblemàtic del port de la capital catalana. Una torre que, amagada en el tumult caòtic de la gran ciutat, apareix com modest símbol del punt de trobada que, de nord a sud i d’est a oest, des de sempre ha caracteritzat la vida d’aquesta gran ciutat que és Barcelona.

 Ireneu Castillo

@ireneuc

Switch to mobile version