Autor Articles i estudis
1 Setembre 2016 a 18:00

Les balenes de 4 potes o quan l’Evolució es manifesta tossudament

Ireneu pota balena

Quan veiem dofins, orques o balenes amb els seus enormes cossos i la seva tremenda facilitat per moure’s per l’aigua, es necessita un autèntic acte de fe per convèncer-nos que no són cap tipus de peix, sinó un mamífer de sang calenta com ho podem ser nosaltres, els gossos o les vaques. No obstant aquesta dificultat, la realitat és que ho són, encara que el fet de saber que una immensa balena blava de 30 metres prové d’un animal terrestre més semblant a un gos que a una altra cosa, tampoc ajuda a esvair dubtes. I sobretot entre aquells que, embrancats en les seves lectures de les Sagrades Escriptures al metro, s’asseuen als seients reservats i no són capaços d’aixecar-se quan un avi s’ha de mantenir de peu davant d’ells perquè no té on seure. En fi… indignacions a part, les balenes són un autèntic exemple vivent de la teoria de l’Evolució, teoria que deixa de ser-ho quan, per atzar, els gens fan marxa enrere i mostren de forma ben viva trets oblidats dels seus ancestres. Tal és el cas de les balenes de quatre potes.

Les balenes, i en general tots els cetacis (del més gran al més petit), es caracteritzen per tenir dues aletes davanteres i una cua acabada en una superfície plana horitzontal, que els serveixen per desplaçar-se per l’aigua i fer les cabrioles que segurament tots hem vist alguna vegada. Aquests animals, en el seu procés d’adaptació a les condicions marines, han hagut de fer algunes concessions, i una d’elles és la de les seves potes posteriors, les quals han acabat per desaparèixer, tenint en compte que al mar no els eren pràctiques. No obstant això, de vegades, el codi genètic de les balenes pateix una alteració i desenvolupa un sorprenent parell de petites potes del darrere que, com a record del seu antic passat terrestre, han cridat l’atenció dels científics evolucionistes.

Al juliol de 1919, una expedició balenera per la costa del Pacífic del Canadà, enfront de les costes de l’illa de Vancouver, va donar caça a una femella de balena geperuda (Megaptera novaeangliae) amb una particularitat que no s’havia vist en altres exemplars similars: entre les aletes davanteres i la cua, tenia un parell de protuberàncies allargades una a cada costat de l’orifici sexual.

El descobriment no va passar desapercebut, tot i que la celeritat dels operaris en especejar la balena va fer que, quan els oficials van voler adonar-se’n, ja s’havia tallat -i perdut- la protuberància esquerra. Amb tot, després de prendre documentació gràfica in situ de la qual encara es conservava -i després del seu corresponent especejament, faltaria més- els ossos que formaven part d’aquest estrany peduncle van ser enviats al Museu Provincial de Victoria, a la província canadenca de Columbia Britànica, on van ser estudiats.

Segles de caça de balenes i d’especejament feien que l’anatomia d’aquests cetacis fos més coneguda que La Monyos. Això permetia que es conegués que, surant enmig de la massa ingent de múscul i greix de la part de darrere, havien uns petits ossos, que els científics van determinar que eren vestigis de les antigues pelvis de quan eren quadrúpedes. No obstant això, la troballa d’aquella balena era certament peculiar, ja que quan es van estudiar els ossos obtinguts d’aquella iubarta (sinònim de balena geperuda, no hiperventili) es va poder veure que corresponien a una veritable pota rudimentària.

Així les coses, aquella protuberància que estava envoltada de carn i greix amagava una cama d’uns 1,28 metres formada per un fèmur cartilaginós de 38,1 cm de llarg per 7,62 cm d’ample, a la qual continuava una tèbia ossificada de 36,1 cm de llarg i 12,06 cm d’amplada, un tars cartilaginós d’altres 38 cm i un metatars ossi d’uns 15,54 cm de llarg per 4,75 cm d’ample. L’extremitat acabava en un cartílag d’uns 2 cm. i, segons els científics, era homòloga a l’estructura de les aletes davanteres i havia d’haver tingut certa flexibilitat. Sent, en el seu moment, la primera vegada que es veia una cosa semblant. No obstant això… ¿a què es deu que aparegués tal resta antic?

Per començar hem de tenir en compte que aquestes restes, conegudes pel nom d’atavismes, no són rars en el món animal. De fet, els segons o tercers dits dels cavalls, o l’apèndix i el còccix en el cas dels humans, són exemples d’atavismes, encara que els que realment criden l’atenció són els que apareixen com un “a més a més” i no són estàndard de l’espècie -anomenats llavors “òrgans vestigials”. Tal el cas de les potes de darrere dels cetacis que he comentat abans.

Sigui com sigui, en les fases embrionàries tots els éssers vius -independentment de la seva espècie- s’assemblen molt, diferenciant-se definitivament segons avança el desenvolupament de l’embrió. En aquest cas, els científics pensen que tots els éssers vius, sobretot els superiors, disposen més o menys dels mateixos gens, solament que, segons l’espècie i la seva evolució, uns s’activen i altres es desactiven durant el seu desenvolupament.

Així les coses, quan, per algun error en la replicació de l’ADN de l’embrió, s’activa algun gen que no deuria, poden sortir a la llum característiques que, si bé estan perquè durant l’evolució el cos els ha tingut i no els ha eliminat del seu codi genètic, el seu particular procés d’adaptació al medi ho havia inhibit. En aquesta situació, apareixen dents a les gallines, hipertricosi, mugrons suplementaris, o fins i tot de cap per a les serps, que d’altra manera no es manifestarien.

En el cas de les balenes, l’error de replicat de l’ADN de la seva espècie fa que es facin patents unes potes posteriors que, si bé durant el procés d’evolució les han fet desaparèixer en mor d’una millor adaptació al seu medi aquàtic, no han desaparegut del seu genoma i delaten el seu inequívoc origen terrestre.

En definitiva, una prova més que les idees de Darwin i l’Evolució són una realitat científica irrefutable, per més que aquells que tenen els ulls tapats per una Bíblia humana i imperfecta  vulguin negar l’evidència i prefereixin seguir pensant que el meravellós món en què vivim al costat de les balenes, es va dissenyar ad hoc per a l’home el 4004 aC

I això, sí que és un atavisme.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

Switch to mobile version