Autor Articles i estudis
24 Setembre 2016 a 12:00

Quin és el desodorant més antic de la història?

Bellesa activa desodorant

Avui dia disposem en el bany d’una infinitat de productes de bellesa que tenen cura la nostra pell i que asseguren la bona olor del nostre cos. Un d’aquests imprescindibles és el desodorant, del que tenim en l’actualitat una gran varietat de formats i olors que s’adapten als nostres gustos i necessitats. Però no sempre ha estat tan fàcil, aquí et proposem un breu viatge per la història del desodorant.

Com sempre, els egipcis ja hi eren…

Sabies que els egipcis ja utilitzaven banys aromàtics i olis perfumats per gaudir d’una bona olor corporal? A més, van observar que eliminant el borrissol de les aixelles reduïen notablement l’olor corporal. A través de les fórmules egípcies, els grecs i els romans van impulsar desodorants perfumats, basats en maceracions d’oli, extracte de plantes, àloe, mirra i resines vegetals.

Fins llavors, el duo de neteja importat d’Orient estava format per banys de manera més o menys freqüents i l’ús de desodorants, que eren bàsicament uns perfums que només servien per emmascarar l’olor amb un altre més potent i l’efecte era molt passatger. Les classes altes europees de l’Alta Edat Mitjana consumien perfums, es rentaven, i fins i tot arreglaven els seus cabells en locals especials, aprofitant les seves possibilitats econòmiques per a la cura personal i la bellesa.

Higiene en sec

Si les costums higièniques i la neteja personal havien desembarcat a Europa gràcies a les influències i ensenyaments mèdiques orientals, quan aquestes es van perdre, el rastre dels desodorants i els banys es va esborrar del continent europeu. Durant l’Edat Moderna, en concret al segle XVI, els metges creien que l’aigua calenta debilitava els òrgans i deixava el cos exposat a la influència dels aires malsans, que penetraven a través dels porus de la pell. Per això, es va difondre la idea que la neteja personal havia de realitzar-se en sec, fregant una tovallola neta pel cos, encara que amb molt poca freqüència, ja que, en teoria, una capa de brutícia era la millor protecció enfront de l’atac de les malalties.

Afortunadament, els avenços científics del segle XIX van portar una mica de llum als coneixements sobre la neteja personal. Es va descobrir l’existència de les glàndules sudorípares com les responsables de la producció de la suor i que la seva mala olor procedeix principalment de bacteris que abunden en les secrecions de les glàndules apocrines situades a les aixelles.

Banyar-se no és dolent per a la salut

A aquests descobriments, cal sumar l’aportació fonamental del metge Ignasi Semmelweis que en 1847, a través de la seva investigació sobre l’origen infecciós de la febre puerperal després del part, va comprovar que les mesures d’higiene reduïen la mortalitat. A partir de llavors, no hi va haver dubte: banyar-se no podia ser perjudicial per a la salut.

Però no va ser fins a 1888 quan la casa MUM va donar per fi amb una solució als problemes de l’olor de les aixelles. Un desconegut inventor de la ciutat nord-americana de Philadelphia va crear llavors una cera pastosa a base d’òxid de zinc amb un lleuger efecte antibacterià. Els primers desodorants no s’empraven únicament per a combatre la mala olor a la zona de les aixelles, sinó, també, dels peus. A més es buscava que mitjançant l’ús de la crema antibacterià les costoses mitges de seda d’aquella època aguantessin més temps. Les dones també empraven la nova crema durant la menstruació.

Per Belleza Activa / AMIC

Switch to mobile version