Autor Articles i estudis
8 Juny 2017 a 18:00

Asteques, sacrificis humans i els salvadors conqueridors espanyols

ireneu sacrificis azteques

foto:http://historiadoreshistericos.wordpress.com

La conquesta d’Amèrica per part dels espanyols, ha estat famosa pels excessos que els conqueridors tenien envers els nadius americans, la qual cosa sempre ha generat polèmica entre els defensors de la bondat de la colonització del Nou Món i els que l’han vist com un simple genocidi. Des d’un punt de vista historiogràfic, no es pot negar l’evidència del tracte despectiu o fins i tot amb aspectes genocides d’alguns conqueridors espanyols, però, no tot és tan senzill com sembla, ja que un dels primers territoris conquerits pels espanyols, Mèxic, no hagués estat possible de conquerir-lo sense la inestimable ajuda dels mateixos pobles nadius, que van veure en els espanyols a uns salvadors. No, no és que els veiessin com enviats dels déus -que també-, sinó que estaven sota dominació de l’Imperi Asteca i aquests, tenien el mal costum de fer sacrificis a costa seva.¿On hi havia el problema? Doncs en que podien arribar a ser 250.000 l’any. Els espanyols, al seu costat, eren el club d’amigues de la Mare Teresa de Calcuta.

Els sacrificis humans eren un costum que amb més o menys importància estava àmpliament estesos per tot el continent americà. Des dels indis del Canadà, fins als nadius de la Patagònia, tots ells, contemplaven el sacrifici humà i l’antropofàgia com ritu tradicional en les seves cultures, i si bé un gran nombre dels pobles americans els exercien, també s’ha de reconèixer que majoritàriament era de tipus excepcional i aïllat. No obstant això, amb els asteques -al cor del que avui seria Mèxic- l’assumpte dels sacrificis humans era una cosa que passava de taca d’oli, fins i tot per a les comunitats veïnes.

L’afició dels asteques pel sacrifici humà era d’impressió, ja que encara que no sacrificaven cada dia, ho feien amb profusió i prolix els dies festius i en cas d’inauguracions de monuments. Si tenim en compte que l’any asteca estava dividit en 18 mesos i cada mes tenia un dia festiu dedicat a un déu al qual estava dedicat aquest mes, podrà imaginar la quantitat de gent que arribava a caure sota els ganivets d’obsidiana dels sacerdots asteques. Això sí, imaginatius ho eren una estona llarga.

Les tècniques que utilitzaven per fer aquestes barbaritats eren d’allò més variades i implicaven a tot tipus d’estaments, classes socials, edats, sexes i situacions: tot déu era susceptible de donar el seu cor batent al déu… o al guisat per a l’emperador. Des del que es lligava, s’obria en canal i se li treien les vísceres en viu i en directe (sobretot en viu); al que es degollava, s’espellotava i el sacerdot es vestia amb la seva pell; al que es lligava a un pal i se li disparaven fletxes fins a semblar el buirac d’un sastre; al que es lligava de peus i mans i se li tirava rodant costa avall per les empinades escales de la piràmide, o al que se li feia lluitar amb defenses de mentida contra un guerrer armat fins a les dents… tot valia per brindar una ànima als déus.

Tal quantitat de sacrificis, necessitaven una gran quantitat de gent disposada -o no- a ser sacrificada, i si bé hi havia un cert nombre que no dubtava a autoimmolar-se com a sacrifici al déu de torn, el més normal era que l’elegit ho fos per la tècnica “digital”, i si era un soldat enemic, millor que millor. En aquest sentit, els asteques, quan feien alguna guerra amb els seus veïns, no dubtaven a prendre com més presoners millor, ja que ells ja s’encarregarien de donar-los una “bona” fi, amb la consegüent alegria del bàndol que havia estat el perdedor, és clar, que veia perdre els seus millors homes, no al camp de batalla, sinó a mans dels sacerdots dels vencedors. Però la perversitat encara podia anar un pas més enllà.

Els asteques, quan conquistaven a un poble veí, li imposaven un tribut consistent en cossos humans per sacrificar ritualment i que havien de proporcionar amb certa periodicitat. Si no volies haver d’enviar als teus a l’escorxador asteca, no tenies més opció que agafar-los dels altres, de tal manera que feien guerres contra els seus propis veïns de cara a aconseguir presoners que donar als asteques. D’aquesta manera, l’Imperi Asteca s’estenia a força de por i sacrificis… fins que va arribar Hernán Cortés.

El 1518, Hernán Cortés va decidir entrar en contacte (bèl·lic, s’entén) amb els pobles que ocupaven la costa del Carib del que avui és Mèxic, de cara a unir aquests territoris a la corona castellana. No obstant això, aviat va establir aliances amb pobles que tenien als asteques com a principals enemics, els quals, pel que es veu, van veure en els espanyols uns aliats perfectes per acabar amb la tirania asteca.

Les forces espanyoles tot i disposar de més de 1300 soldats, 100 cavalls i 6 canons, eren totalment insuficients per a uns experimentadíssims i bel·licosos 300.000 soldats asteques, que, malgrat les seves rudimentàries armes -des del punt de vista d’un espanyol del 1500 -, havien estat capaços de desenvolupar maces amb puntes d’obsidiana capaces de travessar les cuirasses espanyoles i armilles anti-fletxes gràcies a capes de cotó compactades. No cal dir que, espanyol presoner, espanyol que passava per l’escorxador.

Després de la seva política d’aliances, Cortés va aconseguir afegir al seu exèrcit fins a 200.000 guerrers més procedents de les comunitats natives que, entre el dolent i el pitjor, van preferir donar suport als espanyols abans de seguir havent de suportar les sagnants vel·leïtats dels caps asteques. El 1521, finalment, amb la caiguda de Tenochtitlan, els espanyols amb ajuda dels seus aliats van acabar amb el sagnant imperi asteca i amb ell, amb els cultes amb sacrificis humans i canibalisme.

Els especialistes no es posen d’acord amb quina era la raó de tal quantitat de vessament gratuït de sang humana. Uns pensen que era a causa del culte al sol, el qual pensaven que patia una batalla diària i que després de perdre la seva sang, supersticiosament havia de ser reposada amb la sang dels sacrificis, no fos cas que no tornés a sortir. Uns altres pensen que era per mantenir la població a ratlla en moments de fam i d’altres que eren utilitzats de manera política per -a l’estil víking- fer por als seus veïns tenint en compte la inferioritat numèrica dels asteques envers ells.

Sigui com sigui, els sacrificis humans van acabar amb la penetració de l’església catòlica en els terrenys conquistats, i si bé els nadius no ho anaven a passar bé d’ara en endavant (ja que en moltes de les ocasions els espanyols van aprofitar les estructures socio-repressives que havien anteriorment) si van haver molts que van preferir els dolents per conèixer que els pitjors coneguts. Si més no, morts per morts, millor no fer-ho veient com et arrencaven el teu propi cor, és clar…

Tot avantatges.
@ireneuc

 

Switch to mobile version