Autor Articles i estudis
16 Febrer 2018 a 18:00

El misteriós cas de les noies amb regles simultànies

ireneu noies menstruacio

foto: okchicas.com

L’ésser humà, en ser un ésser eminentment social, té tendència a apropar postures en opinions, hàbits i formes de ser amb aquells amb els quals té una convivència més propera i intensa. Aquesta adaptació als caràcters generals de qui hi viu més a prop d’un mateix, és coneguda des de sempre i ha donat lloc a refranys com aquella dita castellana de “dos que dormen en el mateix matalàs, es tornen de la mateixa condició”, en què els caràcters propis de les parelles s’acaben per diluir per una convivència extensa i intensa. Aquest estrany procés d’adaptació coexistencial, que arriba a fer que les persones s’assemblin fins i tot físicament, el trobem també en l’àmbit laboral, on la convivència prolongada amb els mateixos companys pot provocar curiosos efectes de convergència, arribant al súmmum en un efecte que porta les dones a sincronitzar les seves menstruacions després d’un temps de conviure-hi juntes. És el conegut com Efecte McClintock i els asseguro que porta autènticament de corcoll als científics.

Una de les xerradisses que més habitualment es porten les dones que conviuen en una oficina, un internat o quin sigui el lloc en què coexisteixin diverses noies durant prolongats períodes de temps, són els efectes -més o menys visibles- de les regles de cadascuna d’elles. Els homes, com -per sort- no patim d’aquests contratemps, ens mantenim al marge d’aquestes converses i no ens n’adonem, però elles en tant que les afecta, ho comenten, i no poques vegades arriben a adonar-se que els cicles menstruals d’unes i altres, amb el temps, arriben fins i tot a solapar-se.

La majoria de les vegades, no passa d’un comentari entre companyes, però la psicòloga Martha McClintock, s’ho va prendre més seriosament, i després d’observar el fenomen entre 7 vigilants de platja, va fer una investigació científica amb 135 noies d’entre 17 i 22 anys en un internat. Després d’aquest estudi, publicat a la revista Nature el 1971, va comprovar que, al cap de 4 mesos, les noies tendien a sincronitzar els seus períodes i als 7 mesos ja els tenien completament simultanis, produint-se primer entre el cercle de noies que vivien més a prop (companyes d’habitació, per exemple), i afectant-ne més tard a les més allunyades convivencialment parlant (les d’altres habitacions, vaja). Si bé ignorava la causa -McClintock era psicòloga, no biòloga- s’apuntaven a les feromones com a possibles causants d’aquest efecte.

Segons sembla, les dones, en els moments previs a l’ovulació, emeten una sèrie de productes químics -suposadament, feromones- que afecten l’hormona que controla la maduració dels fol·licles ovàrics. Aquesta feromona s’emetria junt amb la suor axil·lar, i les altres dones, en olorar-les, sincronitzarien els cicles menstruals. En aquest cas, hauria dones “alfa”, que serien les que induirien a les altres a regularitzar els períodes del grup. No obstant això, un dels problemes fonamentals és que la ciència no ha descobert encara l’existència real d’aquestes feromones humanes, de manera que s’ha extrapolat del comportament d’altres femelles de mamífers i insectes dels quals sí es coneix l’existència de feromones, però si això és així… quina necessitat tenen les femelles d’ésser humà de sincronitzar les regles? Els científics també han emès la seva teoria.

Segons sembla, en el trànsit de primat a homínid, també es va passar d’una sexualitat basada en l’harem (tipus els babuïns) a una monògama. A l’harem, en què un únic mascle s’encarregava de fertilitzar les femelles, el fet que no es solapessin les regles afavoria la inseminació consecutiva de totes elles pel mateix mascle. No obstant, en el moment en que aquest model es converteix en un inconvenient per al desenvolupament de l’espècie (per ser poblacions petites i disperses), les femelles tendirien a sincronitzar-les, dificultant la fertilització de totes elles per un sol mascle. En aquesta situació, totes les femelles entrarien en zel simultàniament, permetent la seva inseminació per part de més individus i no només del mascle “alfa”, al qual li seria pràcticament impossible evitar que altres mascles també transmetessin els seus gens, augmentant la variabilitat genètica de la població.

Tot el que s’ha explicat anteriorment sembla que explicaria perfectament el perquè les noies simultaniegen les menstruacions, però resulta que no tots els científics ho tenen tan clar, i ni tan sols creuen que l’efecte existeixi en realitat. De fet, des del principi, es va criticar la doctora McClintock per l’estudi estadístic que va publicar, a causa que -segons els seus detractors- les dades van ser exagerades i no diferien molt dels que es produirien a l’atzar, el que invalidaria la prova. A més, tota la teoria està basada en l’existència d’unes feromones que són més esquives per a la ciència que el monstre del Llac Ness, la qual cosa invalidaria objectivament la teoria. I, d’altra banda, el fet que coincideixin en un espai temporal, entenen que és una mera qüestió estadística, ja que per simple probabilitat aritmètica, per molt diferent que sigui la durada dels períodes, sempre hi haurà un moment en què se solapin.

Sigui un o sigui un altre, la controvèrsia està servida, ja que la lluita entre detractors i seguidors es troba en empat tècnic. Els uns no poden provar l’existència de la sincronia menstrual al 100 %, però els altres no poden negar-la al 100%, de manera que hi ha tants estudis que es mostren a favor com en contra. La simultaneïtat dels períodes es produeix, efectivament, però no es pot afirmar que el seu origen no es produeixi per simple atzar en comptes de per interacció social. Tan sols el descobriment d’unes feromones que fins ara no existeixen podria fer decantar la balança. Una balança que, sigui en companyia o en solitari, no us evitarà les contínues i pesades molèsties de les vostres regles mensuals.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version