Autor Opinió
31 Maig 2019 a 12:00

Suspenent en productivitat

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

El Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya ha presentat aquesta setmana l’estudi Model productiu i productivitat a Catalunya. La productivitat és l’eficiència dels factors de producció (recursos naturals, mà d’obra, capital i funció empresarial) i cal considerar-la una variable clau per explicar el creixement econòmic a mitjà i llarg termini.

Sense productivitat no hi ha futur i una societat improductiva esdevé irremeiablement pobre i miserable. A curt termini, en el debat polític, sol quedar eclipsada per altres temes més populars, malgrat que l’estat de l’economia sempre pot fer descavalcar aspiracions presidencials (recordin el «It’s the economy, stupid» que va enfonsar la candidatura de George H.W. Bush davant de la d’un desconegut Bill Clinton l’any 1992 als EUA).

Els resultats presentats per l’estudi són dolents i les dades, en general, negatives. Tot i la bonança aparent, la renda personal s’estanca. L’economia catalana és incapaç de reduir el diferencial productiu amb la resta d’economies desenvolupades, creixent només 0,3 punts anuals entre l’any 2000 i el 2017. En termes de PIB per càpita, Catalunya presenta una de les pitjors evolucions (una caiguda acumulada del 11,6% fins al 2013), només per davant de Grècia i Xipre. A la majoria de països, els nivells de PIB per càpita ja es trobaven en recuperació des de l’any 2010. Com a conseqüència, Catalunya perd benestar relatiu respecte la resta de països. Si ho volem quantificar, el PIB per càpita de Catalunya ha passat de representar el 77,2% del d’Estats Units l’any 2000 a ser el 71,2% l’any 2016. En el mateix període, del 99% de la zona euro s’ha passat al 95,2% i de ser el 14,3% superior a la UE-28 a només ser-ho el 4,1%.

En termes de la productivitat del capital, Catalunya se situa en el grup d’economies de productivitat molt baixa. Concretament, entre l’any 2000 i el 2016, l’increment de l’activitat econòmica ha anat acompanyat d’una reducció de la productivitat del capital del -0,84%. Com a resultat, Catalunya manté un nivell de productivitat del capital un 16,5% per sota de la mitjana, a la vegada que és el 27,6% inferior a la productivitat del capital d’Estats Units, el 9,2% inferior al de la UE-28 i el 6,2% inferior al de la zona euro. Només en comparació amb Espanya es manté el 9,5% per sobre. I per acabar de reblar el clau en el mateix sentit negatiu, hi ha l’anomenada productivitat total dels factors (PTF), un calaix de sastre que agrupa les nombroses variables no integrades prèviament dins del treball i el capital. Per exemple, les millores tecnològiques i l’eficiència organitzativa. Doncs també aquí els resultats són decebedors. L’any 2016 Catalunya manté un nivell de PTF que és el 25,5% inferior al d’Estats Units, el 4,3% inferior al de la UE-28 i el 10,3% inferior al de la zona euro, mentre que es manté el 7,8% per sobre del d’Espanya.

S’observa també que les empreses petites i les de recent creació són menys productives que les grans i les més antigues. Per tant, la iniciativa emprenedora no es concreta en negocis productius, sinó en microempreses fràgils i poc rendibles. Qui presenta els millors resultats en productivitat és la indústria, mentre que l’energia i els serveis mantenen nivells molt inferiors als de la mitjana. I un dels motius que ho explica és l’existència d’un cert grau de competència empresarial, en el sector industrial, així com la manca de competència i l’existència de forts monopolis, en els sectors de l’energia i els serveis. L’elevat preu de l’energia pagat per les famílies i les pimes (24,8€ i 29,6€ els 100 kWh respectivament) també s’ha d’entendre en clau monopolística. Quan no hi ha competència, no només se’n ressenteix la productivitat. També ho fa la butxaca dels consumidors i el compte de resultats de les pimes.

Finalment, l’estudi proposa algunes recomanacions per millorar. Donada la importància de la productivitat en tota economia pròspera i dinàmica i la deficiència dels resultats obtinguts, caldria fer-ne una reflexió profunda i més pausada. Perquè el model de creixement català, molt basat en la utilització extensiva del treball i del capital, presenta seriosos rendiments decreixents i colls d’ampolla notables que l’impedeixen progressar, com a mínim, tant com ho fan els restants països europeus. Potser, com diu Jaume Llopis, professor de IESE Business School, la culpa és dels dirigents que perden el temps amb reunions improductives, dinars opípars i trucades inútils. Segur que molt hi tindrà a veure el defectuós sistema institucional de Catalunya (i Espanya). I anotem també, breument i entre altres, la necessitat d’invertir en infraestructures de transport per millorar la mobilitat de persones i mercaderies (C-55, Renfe-Rodalies, corredor mediterrani…), l’increment de l’estabilitat laboral de gran nombre de treballadors temporals en situació precària, la millora de la salut i la seguretat laboral, la importància estratègica de l’educació i d’una recerca i desenvolupament amb transferència real a l’empresa i l’àmbit productiu, la necessitat d’una reforma energètica que millori l’eficiència i redueixi costos, i el foment de clústers industrials i altres models de col·laboració empresarial que permetin superar el nanisme de les nostres empreses.

Jordi Franch és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version