Autor Articles i estudis
13 Juny 2019 a 18:00

L’impost sobre les barbes o la forma de modernitzar Rússia a la força

impost sobre les barbes // Foto: https://culturainquieta.com

impost sobre les barbes // Foto: https://culturainquieta.com

Tot i que ara sembla que ja va de baixada, fa no gaire que es va posar de moda que els homes portéssim barbes poblades, convertint-se poc menys que en una obligació social. El fenomen, conegut com “hipster” va fer que allà on es mirés que hi havia un home, les barbes fossin les reines. Barbes per aquí, barbes per allà, barbes pertot… el fet de calçar una poblada cabellera al mentó es va convertir en una cosa que superava l’opció personal i, ben al contrari, era el símptoma evident de la manca de criteri de la massa davant de les interessades modes que marcaven els quatre “influencers” del moment. Personalment gasto una permanent perilla des del 2010, però quan el ramat masculí va començar a deixar-se les barbes sense solta ni volta, jo mateix hagués rapat les barbes al zero a més d’un. Sigui com sigui, aquesta fòbia per les barbes (també coneguda com pogonofobia) no és cosa nova, i el mateix tsar Pere el Gran va arribar a estar tan en contra del pèl facial que va posar un impost a aquells que portessin barbes. No obstant això, tot i que l’assumpte pot semblar-li una banalitat, li puc assegurar que tan conegut tsar tenia les seves poderoses raons per fer-ho.

La Rússia del segle XVII, si bé era gairebé tan gran com ho és en l’actualitat, la realitat era que, a nivell internacional, el seu pes específic era poc, per no dir nul. El fet de ser un país en què les tradicions asiàtiques es barrejaven sense solució de continuïtat amb les europees feia que la societat russa, eminentment rural i pobre, fora tradicionalista i religiosa fins a l’extrem. Aquesta situació, propiciada per l’aïllament secular dels pobles perduts en la immensitat de les grans estepes russes, va acabar creant un país d’esquenes a la modernitat i allunyat dels escenaris on es disputava la geoestratègia mundial.

Quan Pere el Gran va accedir al poder en solitari en 1696 (des de 1682 havia estat tsar juntament amb el seu germà, Iván V), ell, que havia viatjat per Alemanya, França i Anglaterra i havia vist la grandesa de les cultures d’aquests països, va decidir que ja estava bé de tanta tonteria. Volia que Rússia formés part dels països més desenvolupats d’Europa, però per a això havia de actualitzar-se de forma urgent, tant a nivell d’administració de l’estat com social (veure La Tsar Kolokol, la campana més gran del món). Evidentment, una societat tancada, neofòbica i tradicionalista fins a la nàusea com era la russa d’aquell moment, no anava a posar les coses fàcils. I ho sabia.

En el convenciment que l’hàbit no fa el monjo, però ajuda a fer-s’ho creure, Pere el Gran va imposar a la seva cort tot un seguit de reformes en el vestir tradicional d’aquestes elits, amb la intenció de donar una imatge més occidental del que estava donant fins al moment. La idea era que l’aristocràcia, en tant que “vip’s” de la vida social russa, servissin d’exemple per als seus súbdits i, per mimetisme, aquests modernitzessin seves vestimentes cap a un estil més “civilitzat”, deixant de banda la imatge de mongols de les estepes que portaven per costum. Els joves, més oberts a canvis i novetats que la gent gran, de seguida van adoptar els nous estilismes, però els adults no estaven tan disposats a cedir davant les noves tendències. Una d’aquestes costums ancestrals que els refractaris nobles russos no estaven disposats a admetre era la de rapar-se les tradicionals i llargues barbes. Barbes que els homes mantenien en les seves cares des que es casaven a causa que, per a aquella gent era una cosa sagrada. Segons ells, hi havia molts exemples en la Bíblia sobre les barbes i, sobre tots ells, la història de Samsó, el qual va perdre la seva força amb el tall del seu pèl.

Pere I, davant la negativa d’una part de la seva cort (els boiars) a admetre cap canvi modernitzador -eren eslaus i defugien de qualsevol contacte amb l’occident europeu- va decidir posar-los a la moda per força, imposant tot un seguit d’impostos a qui s’entestés a continuar amb el seu estil “garrulo”. I un d’ells, implantat el 1698, va ser destinat a gravar les barbes. No cal dir que, quan els van tocar la butxaca, les melenes facials van caure com les fulles a la tardor. La veritat és que, calçar una barba, fossis o no noble (l’impost valia tant pels pobres com pels rics), no era exactament barat.

Segons la documentació que ens ha arribat fins a l’actualitat, els rics empresaris havien de pagar 100 rubles l’any, la gent de la cort i militars, 60 rubles, els ciutadans de Moscou, 30 rubles i els camperols, que no tenien per pagar un taxa anual, tenien un peatge de 2 mitjos copec (1 copec, vaja) cada vegada que entraven ¡o sortien! de les ciutats. Si tenim en compte que un ruble d’aquell temps valdria avui uns 12 euros i un copec valdria 0,12 euros, facin vostès compte del que els hi costava mantenir la barba als rics i als pobres de solemnitat.

D’aquesta manera, a les portes de les ciutats més grans de Rússia -més que res Moscou- els funcionaris del tsar controlaven que la gent vestís segons l’etiqueta imposada per Pere el Gran i els barbuts es deixessin el seu pelut peatge. Els que havien pagat el seu impost, ensenyaven una fitxa especial en plata que demostrava que estaven al corrent de pagament. I si es negaven a pagar? Senzill… se’ls rapava la barba volguessin o no. Per a alguns era tan dolorós desprendre’s d’elles, que les recuperaven acuradament perquè fossin incloses en els seus taüts ja que, segons expliquen els cronistes, pensaven que no entrarien al cel si no tenien les seves barbes amb ells en el moment del seu enterrament. La mesura, com pot comprendre, va funcionar a la perfecció malgrat l’oposició frontal d’alguns barbuts recalcitrants. Tal va ser el cas dels valents -i molt tradicionalistes- cosacs.

L’impost a les barbes es va mantenir fins el 1772 i va servir perquè el tsar Pere I forcés a la població a modernitzar-se, així com per minar el poder dels aristòcrates més reaccionaris que s’oposaven al seu acostament cap a les potències occidentals. El tsar, a més de la vestimenta i les barbes, va donar la volta a Rússia com si fos un mitjó, fent una renovació total de l’administració russa, l’educació impartida, l’economia, l’exèrcit i l’estructura de la cort, modificant fins i tot els títols nobiliaris. L’occidentalització forçada per Pere el Gran va arribar fins a la creació d’una ciutat a la vora del Bàltic, Sant Petersburg (també coneguda durant molts anys com Leningrad), per poder tenir una comunicació directa amb les potències europees.

El tsar Pere I, d’aquesta manera, està considerat el gran modernitzador de Rússia, ordenant el seu regne respecte els estàndards més avançats que es donaven en aquell moment. No obstant tant d’avanç, si alguna cosa no va avançar gens van ser els drets i llibertats de la ciutadania, ja que, lluny de suprimir barreres, Pere el Gran va voler remarcar les diferències de classe per assegurar el seu poder. Els seus serfs, sense barbes i vestint a la moda occidental, van ser aterrits encara més si és possible, condemnats a viure unes vides miserables que es diferenciaven ben poc de les dels esclaus. Una situació que, temps a venir, formaria l’explosiu brou de cultiu (veure Khodinka 1896, quan fam i postureig es van unir mortalment) que va acabar en una de les revolucions més famoses i transcendents de la història: La revolució russa.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version