Autor Articles i estudis
22 Agost 2019 a 18:00

La indignant mort i miraculosa resurrecció d’un estany de terra endins

Estany d'Ivars//Foto: Wikimedia Commons

Estany d’Ivars//Foto: Wikimedia Commons

Que l’aigua és un bé escàs, és una cosa que, mentre tinguis una aixeta a prop, sembla que no vagi amb tu, sobretot a la calorosa àrea mediterrània. No obstant això, prenem consciència al moment, tan aviat com la nostra còmoda font particular deixa de rajar i ens trobem que no hi ha prou aigua a la nostra disposició ni per anar al vàter. Sigui com sigui, l’existència de llacs i llacunes que mantinguin una capa d’aigua gairebé permanent, suposen autèntics oasis per a la vida natural i humana, tal com han sabut des d’antic els habitants de totes les zones estepàries del planeta i les seques planes lleidatanes, no en són una excepció. No obstant això, a mitjan de segle XX, el fins llavors llac més gran de Catalunya, situat enmig de l’erm del Pla d’Urgell (a 35 km de Lleida i 8 de Mollerussa) va ser dessecat com a producte de l’especulació disfressada de conversió en terres de cultiu. Un altre cas d’espai natural perdut per un “pelotazo” urbanístic? No, per sort aquest s’ha pogut recuperar. És la història del ressuscitat Estany d’Ivars.

L’Estany d’Ivars i Vila-sana, amb 126 ha de superfície, és en l’actualitat el llac natural amb més superfície de Catalunya, deixant en segon lloc al conegut Estany de Banyoles amb 112 ha  -tot i que amb un volum d’aigua molt major- i la seva història hagués pogut seguir els passos de tants altres cossos d’aigua de terra endins que, a causa dels tèrbols interessos humans, s’han perdut irremissiblement durant els últims temps (veure Rèquiem per un mar: El paorós desastre ecològic de la Mar d’Aral). Però no; afortunadament, aquest ha estat dels pocs que, gràcies a la pressió social, ha pogut donar marxa enrere i recuperar la seva antiga esplendor paisatgística i biològica.

L’origen d’aquesta llacuna l’hem de cercar en les escasses aigües de pluja de la zona, les quals, a causa de caure en un relleu pla com el palmell de la mà, es van acumular en el fons d’una cubeta formada per materials argilosos impermeables sense sortida cap a cap riu. Si a la poca aigua que corria ja de forma natural, sumem l’alta evaporació, això provocava que l’Estany d’Ivars fos una làmina d’aigua salobre (fins i tot s’extreia sal) relativament gran, però poc profunda. No obstant això, el 1861 va sofrir un canvi radical.

A partir d’aquest any, la construcció del Canal d’Urgell va posar en regadiu tota la plana que envoltava l’estany d’Ivars, fent-lo receptor dels sobrants de l’aigua de reg dels camps de les rodalies. Aquesta aportació d’aigua dolça va fer que el llac canviés de salobre a dolç i que no arribés a assecar-se a l’estiu, el que li va permetre arribar a una màxima extensió de 2400 x 800 m, un calat màxim de 3.8 m, i a formar un desguàs natural. La riquesa faunística i biològica es va disparar, convertint el llac en un punt de reunió i d’activitat dels pobles del voltant, centrats sobretot en la caça d’ànecs i fotges i en la pesca de l’anguila (veure L’esmunyedissa vida de la misteriosa anguila), la qual es va convertir en un plat típic de la zona.

No obstant això, les zones humides, tradicionalment havien estat assenyalades com a culpables de les epidèmies de tota mena que delmaven a la població -el fet que es rentessin només els anys de traspàs i que no tinguessin ni per medecines no tenia res a veure, és clar- pel que van fer diversos projectes per dessecar la llacuna donats els “immensos” beneficis que reportaria. El 1914 es va preveure el primer, però l’oposició de la comunitat de regants i dels pobles ho van fer inviable, però va venir la Guerra Civil i la dictadura i la cosa anava a fer un tomb dramàtic.

El 1945, l’empresa Locomociones y Transportes SA, va presentar al govern franquista el projecte de dessecació de l’estany d’Ivars. Fins aquí, tot normal, però el més graciós és que aquesta tal empresa, fins aquell moment s’havia dedicat exclusivament als mitjans de transport (gestionar els aparcaments de l’Expo del 29 a Barcelona, va sol·licitar permís per a un funicular a la Molina, va gestionar el Funicular de Núria, va instal·lar un telecadira allà mateix…) quin va ser el motiu d’embarcar-se en un projecte que no tenia res a veure amb el seu? La filantropia, segur que no, però el cas és que l’hi van concedir.

Malgrat l’oposició dels veïns i dels propietaris expropiats, i després de fer cas omís als primers (la dura repressió de postguerra no deixava marge per a molta queixa), i pagar misèria i companyia als segons -algú es queixava que no li valia la pena ni desplaçar-se a Lleida a cobrar-lo-, la companyia va començar les obres de desguàs. Tenint en compte que obtenia el benefici de poder vendre les terres submergides comprades per quatre xavos a preu de terra de cultiu, el negoci es plantejava interessant… només que la naturalesa imposava la seva llei.

Les obres de drenatge van durar del 1949 al 1951, però el fons salobre resultà que donava, com a molt, per plantar arròs (veure La utilitat d’un arròs per a enganxar totxanes), de manera que les expectatives d’obtenir grans beneficis a costa de la reconversió en terres de cultiu es van esfumar ràpidament, però el mal ja havia estat fet. L’empresa, a principis dels 60 es va vendre a preu de saldo els terrenys condicionats com terrenys agrícoles normals; uns terrenys agrícoles que, en realitat, eren molt pobres i no donava prou rendiments. Terres dolentes i un entorn ecològic i humà perdut per sempre… o no.

Amb el retorn de la democràcia, les veus de recuperació de l’estany d’Ivars es van fer cada vegada més insistents, tant des de la societat civil com des dels moviments ecologistes, el que va desembocar en que a principis dels anys 90, l’ajuntament d’Ivars impulsés el projecte de recuperació de l’antiga llacuna.

Durant els anys 90, el desenvolupament del projecte, la compra dels terrenys a inundar als seus propietaris i les anades i vingudes dels jutjats per algun propietari que no volia vendre, van fer que la posada en marxa de la recuperació es demorés fins a l’any 2001. A partir d’aquest moment, es forma el Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, el qual gestiona els terrenys adquirits, i s’inicien els treballs en els desguassos, el trasllat de les línies elèctriques afectades i de recondicionament del fons lacustre per, finalment, el 2005 donar el tret de sortida al reompliment amb aigua provinent del Canal d’Urgell.

Actualment, l’Estany d’Ivars té 2142 x 730 m, i una profunditat màxima de 3.95 m, convertint-se en un dels punts d’interès biològic més importants de tota la província de Lleida i de Catalunya en general, amb més de 400 tàxons de plantes, 200 tipus d’aus, 29 tipus de mamífers, i nombroses espècies de rèptils, amfibis i peixos -últimament, fins i tot s’ha donat permís per a la pesca de la carpa. Tot un èxit de recuperació d’un espai natural arrasat per la cobdícia humana i que posa de manifest que, per molt que hagi foscos interessos entremig, si la societat vol, es pot.

… si no està anestesiada, és clar.

Ireneu Castillo
@ireneuc

 

-Ireneu Castillo-

Switch to mobile version