Autor Articles i estudis
3 Octubre 2019 a 18:00

La vergonyosa odissea dels dos caps del rei Jaume I el Conqueridor

Estatua jaume I el Conqueridor//foto: http://www.joseluisluri.com

Estatua jaume I el Conqueridor//foto: http://www.joseluisluri.com

Una de les visites obligatòries per a tot aquell turista que s’acosti per les terres tarragonines és el monumental Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Aquest gran conjunt arquitectònic construït a partir del 1150 i declarat Patrimoni de la Humanitat el 1991, destaca per ser el panteó on reposen les restes de bona part dels sobirans de la Corona d’Aragó anteriors a la controvertida unió dinàstica dels Reis Catòlics (veure germana de Foix, quan la unitat d’Espanya va penjar d’un espermatozoide). I un dels seus hostes més reconeguts i admirats és el rei Jaume I el Conqueridor  qui reposa en un dels bells sepulcres que es troben en el creuer de la catedral de Poblet. Això no obstant, el que potser no sàpiga és que, dins de la tomba real hi ha un cos, però… dos caps! Com pot ser això? Era Jaume I un alien bicèfal? Doncs no, un guirigall terrible, una mica de penques i l’atzarosa història de Poblet en tenen la culpa.

Diuen que alguna cosa tindrà l’aigua quan la beneeixen, i quan a la reialesa catalano-aragonesa els va donar per ser enterrats en massa al Monestir de Poblet -8 reis, les seves múltiples dones i més de 100 nobles emparentats- és perquè alguna cosa van veure en aquell terrer a mig camí entre Lleida i Tarragona ubicat a peus de les muntanyes de Prades. Fos el que fos, els monjos de l’Ordre del Císter que es van encarregar de construir el monestir quan encara mitja Catalunya era musulmana, van gaudir de la gràcia reial (i les seves generoses donacions) convertint-los en un dels cenobis més rics i influents de la Corona. El fet de ser capaços de netejar aquests insignificants “petits pecats” reials (veure L’Església, dels rics. Déu, dels pobres) segur que va tenir molt a veure, i seria la raó que va portar a Jaume I, després de cansar-se de batallar contra moros i castellans per Mallorca, València i Múrcia, a fer-se monjo cistercenc el 1276. Jaume I va morir abans d’arribar a Poblet, però amb tots els honors va ser allà enterrat.

El temps va passar i, amb ell, les monumentals ampliacions del recinte monacal -referent estilístic de bona part de l’arquitectura gòtica del final de l’edat mitjana en el nostre país- i els enterraments reials. No obstant això, les noces de l’hereu aragonès (Ferran) amb l’hereva castellana (Isabel) el 1469 i l’enterrament de tots dos a la catedral de Granada, va significar, tot i les públiques simpaties del Trastàmara envers el monestir tarragoní, la fi de els enterraments dels reis de la Corona d’Aragó a Poblet i la pèrdua de la seva anterior influència política.

El cenobi cistercenc, malgrat el seu nou estatus, no va perdre el renom, i les seves riqueses, derivades de les donacions reals i de les rendes de les seves múltiples propietats, es van convertir en llegendàries. Això va fer córrer el rumor (com una “fake new” a l’ús avui dia) que el monestir guardava tresors inimaginables que havien estat amagats pels monjos. Uns tresors que més d’un anhelava amb afany però que la vida monacal continuada a la fortificada Poblet des de mitjan segle XII, no feia possible d’obtenir. Però l’arribada del conflictiu segle XIX anava a donar la volta a la situació com un mitjó.

El monestir de Poblet es va acabar veient embolicat en tots els merders bèl·lics del segle, sent afectat per saquejos per tropes franceses al 1809, els seus monjos exclaustrats entre 1811 i 1813, un nou saqueig durant el Trienni Liberal (1820-1823) i un altre més el 1834 amb la Primera Guerra Carlista. El cop de gràcia el va rebre el 1835, quan el decret de desamortització de Mendizabal va obligar a l’exclaustració definitiva dels monjos que encara es mantenien al monestir, el que va deixar el cenobi en una situació de total abandó. O el que és el mateix, que Poblet es va convertir en una barra lliure on tothom qui va voler va arrasar amb el que va poder. Literalment.

Fins a tal punt va arribar l’espoli que tot el que era susceptible de ser venut o col·leccionat s’arrencava, encara que fos a cops de martell. Uns ignorant el valor del que tenien entre mans, altres per simple cobdícia, altres amb l’excusa que no es perdés i altres per trobar els fantàstics tresors amagats pels monjos, entre tots van fer tal destrossa al monestir que l’únic que va quedar en peu va ser el que no es van poder emportar (veure La icona històrica de l’enorme Mazinger Z de Tarragona). Les bellíssimes sepultures reials finament treballades en alabastre de Beuda, havien estat reduïdes a trossos i les restes dels cadàvers dels reis i nobles catalano-aragonesos allà enterrats des de feia segles -sospitosos de portar valuosos ornaments i joies- van acabar escampats per terra com escombraries en un abocador. Dos anys després, el 1837, Antoni Serret, el rector de l’Espluga de Francolí -poble al què pertany el monestir- avergonyit per l’indigne espectacle, decideix recollir en uns sacs les restes dels cadàvers exhumats i guardar-los en caixes a la sagristia de la seva parròquia. Una autèntica vergonya que sembla no immutar a cap administració, ni aquí, ni a Madrid.

El coneixement dels fets per l’opinió pública del moment fa que l’ajuntament de València reclami les restes de Jaume I, cosa que fa reaccionar els responsables polítics i eclesiàstics catalans, que decideixen traslladar el 1843 les restes a la catedral de Tarragona, inaugurant en 1853 una tomba per donar cabuda al Conqueridor. Les restes recollides per Serret estaven totes barrejades, reagrupant-se seguint les característiques històriques que es coneixien dels diversos monarques, entre els quals destacava el de Jaume I, que se sabia que era “un pam” més alt que el normal de la seva època i que tenia una ferida de fletxa al front, rebuda durant la conquesta de València. El cos es va reconèixer amb certa facilitat, però el cap, que estava separat, no era tan senzilla de reconèixer, endossant-li un crani que presentava una profunda ferida al front. D’aquesta manera recompost, allà que va quedar.

La inacció estatal i local fan que l’estat de Poblet, en total abandó, no faci més que empitjorar, fins que, el 1921, el rei Alfons XIII visita el monestir i se li cauen els ous a terra de veure com estava allò que, en un altre temps, havia estat el panteó reial de la Corona d’Aragó. De resultes d’aquesta “agradable” visita, Poblet es declara Monument Nacional i s’inicia una tímida restauració, que no serà de debò fins després de la Guerra Civil quan, el 1940, el règim franquista permet el retorn de monjos benedictins al monestir i es inicia una restauració de debò de tot el conjunt arquitectònic encaminat a tornar els cadàvers reals al seu emplaçament original.

Franco, en un gran acte de propaganda del règim, amb tota la pompa possibles, fa que el 1952 el cos de Jaume I i la resta de reis i nobles catalano-aragonesos siguin retornats als seus sepulcres a Poblet. Uns sepulcres que havien estat restaurats per l’escultor Frederic Marés, el qual, fent un autèntic treball de bojos, va aprofitar els més de 500 fragments originals que havien sobreviscut i que representaven tan sols el 2% dels sarcòfags originals. No obstant, en el moment de ficar a Jaume I en el seu nou taüt, els especialistes van arribar a la conclusió que aquell cap atribuït al Conqueridor un segle abans no podia ser el seu, de manera que, buscant, van trobar un altre crani amb una ferida de fletxa a la templa, però més lleu, que van considerar que seria la corresponent. L’únic problema era que hi havia diferents opinions entre els especialistes i, davant la dissensió, van prendre el camí del mig, és a dir, fiquem els dos caps al sepulcre… i lloat sia Déu! I des de llavors allà que segueixen.

El cos bicèfal de Jaume continua descansant eternament en el seu estimat monestir de Poblet aliè a les seves anades, vingudes i vilipendis diversos (veure L’estrany enterrament a trossos de Don Joan d’Àustria) tot esperant que, algun dia, a algú se li caigui la cara de vergonya i tingui a bé gastar-se una mica de diners per veure si el llegendari rei aragonès té el cap que li correspon o se li ha de posar un meló al seu lloc. Està vist que la política, la propaganda i les penques dels que utilitzen la seva figura de manera hipòcrita i interessada, poden més que el deure moral de retornar la dignitat perduda a un dels sobirans més importants de la història, no només de Catalunya, Aragó o Espanya, sinó de tot Europa.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version