Autor Articles i estudis
17 Octubre 2019 a 18:00

L’estudi Tuskegee, l’infame experiment on sífilis i racisme es van donar la mà

tuskegee experiment //Foto: Wikimedia Commons

tuskegee experiment //Foto: Wikimedia Commons

Un dels efectes secundaris que ens ha deixat la crisi és una creixent onada de racisme i profunda animadversió contra els immigrants, com a resposta a l’empitjorament de les condicions econòmiques globals. No importa el país ni la raça, que els que vénen de fora són poc menys que els culpables de la mort de Manolete, quan ningú sembla veure que, sense ells, tots els països es van en orris. Tots. Encara que just un dels que més hauria de saber-ho, Estats Units, aixecat a força de successives onades immigratòries, no és que destaqui pel seu amor a la diferència racial exactament; que l’hi diguin a la comunitat afro-americana, que ha hagut de suar sang en aquell país simplement perquè se’ls considerés persones. I és que el tracte vexatori i indigne envers els negres americans, fins i tot a nivell oficial, va portar en el seu moment a fer autèntiques barbaritats immorals que, vistes des de la no tan allunyada llunyania temporal, indignen qualsevol que les conegui. Tal és el cas de l’estudi de la sífilis de Tuskegee.

A principis del segle XX, i malgrat que l’esclavitud feia ja molt de temps que s’havia abolit, les diferències socials entre blancs i negres simplement eren abismals. Les lleis, moltes d’elles rebotades d’èpoques passades, marcaven que ser negre als Estats Units no era el mateix que ser un blanc i, malgrat les lluites de quatre idealistes que creien en la igualtat de races i oportunitats, els afroamericans estaven absolutament discriminats, sent relegats a ser els pàries més desgraciats d’aquella societat. Aquesta situació indigna els portava de cap a l’analfabetisme, la pobresa més absoluta i els feia presa fàcil de les malalties per la falta de condicions higièniques i la impossibilitat material de pagar els metges.

Una de les zones on aquesta desigualtat racial era més feridora era en els estats del sud que, fins a la seva derrota a la guerra civil, havien viscut de l’explotació de la mà d’obra esclava en els interminables camps de cotó de les fèrtils ribes del riu Mississippi. No obstant això, quan va acabar i es va abolir l’esclavitud, la comunitat negra va seguir treballant els camps, però per salaris ridículs i unes condicions infernals de treball. No eren esclaus, cert, però no havien millorat en absolut. Davant d’aquesta situació, en Tuskegee, una petita ciutat d’Alabama, un esclau llibert anomenat Lewis Adams, fill d’un propietari esclavista que almenys va tenir la decència de donar-li estudis, es va proposar millorar en el possible la vida de la comunitat negra de la ciutat, fundant el 1881 la Tuskegee Normal School (escola Normal de Tuskegee) una escola per a negres avui convertida en universitat que aviat va obtenir un gran renom. Tot i la millora educacional i d’oportunitats que va comportar -de res a poc, ja era una millora substancial-, hi havia un problema que colpejava durament a les famílies negres: la sífilis.

La sífilis és una malaltia bacteriana de transmissió sexual molt contagiosa que cursa amb úlceres, inflamació, pot afectar el fetge i al sistema nerviós, i pot produir ceguesa i fins i tot la mort si no és tractada a temps. El problema era que, als anys 20 del segle XX, la sífilis es curava amb dificultat amb uns tractaments molt tòxics per al cos (a força de mercuri i bismut) i que, per més inri, tenien una eficàcia mínima. La necessitat d’estudiar una malaltia que afectava el 35% de la població en edat reproductiva es va fer palesa i des de la Tuskegee Normal School es va buscar finançament per lluitar contra aquesta malaltia. No obstant això, l’arribada del Crack del 29, va fer que el finançament es tallés de cop, sent la primera afectada la comunitat negra; posats a retallar, no anaven a ser els blancs els primers, és clar.

Davant tal cop, el 1932 el Servei de Salut Pública en col·laboració amb el Tuskegee Normal School, va decidir fer un estudi en el qual es mostrarien els tremends efectes de la sífilis en els homes afroamericans en cas de no ser tractats. La idea era fer un seguiment de l’evolució de la malaltia durant sis mesos, passats els quals es tractaria els malalts normalment, per tal d’obtenir les suficients raons objectives que justifiquessin el retorn del finançament dels treballs. Per a això es va aconseguir que 600 homes negres (399 infectats i 201 lliures d’infecció, la majoria analfabets) participessin en l’estudi prometent donar tractament mèdic gratuït a la seva malaltia -la majoria no podien pagar-la- i una assegurança de decessos en cas que algun passés a millor “vida”. El que no els van dir era que cap seria tractat amb medicaments, sinó amb innocus placebos. I callant com uns putes, van començar els estudis.

Passats els 6 mesos que suposadament eren d’estudi “lliure”, és a dir, sense cap tractament, i als quals havia de seguir un tractament amb medicines efectives (o almenys de certa efectivitat) l’equip mèdic que els “atenia” es va quedar sense fons per donar la teràpia curativa. Davant d’aquest inconvenient, es va decidir seguir endavant amb l’estudi, però adaptant-lo a un llarg període de temps. O el que és el mateix, fins que morissin.

Així les coses, els malalts que havien entrat en el programa van anar passant els anys sense ser tractats, només amb l’administració de placebos i amb els controls periòdics a què estaven assignats per veure la seva evolució. Però si alguna cosa té la ciència és que avança una barbaritat i el descobriment de la penicil·lina i la seva aplicació reeixida en la sífilis a principis dels anys 40, va fer que aquest antibiòtic s’imposés com a remei eficaç. ¿I es creu que es va administrar als negres de Tuskegee? Ben al contrari, els metges encarregats de portar l’estudi els van convèncer que, si hi havia algú que els aconsellava de prendre penicil·lina, que no li fessin cas i es neguessin. Amb un parell.

No va ser fins a 1965, quan Peter Buxtun, un jove metge de Chicago, es va assabentar de l’estudi per una revista mèdica. Veient la poca vergonya de tenir a aquells desgraciats (alguns havien mort i altres estaven greument afectats) durant més de 30 anys sense tractament, va escriure una carta als encarregats d’aquella investigació criticant la seva falta d’ètica envers aquells malalts. En vistes de la manca de resposta, va acudir al Centre de Control de Malalties, que va confirmar la continuació de l’estudi. Decisió recolzada, això sí, per diverses entitats mèdiques entre elles, per a més conya, l’Associació Mèdica Nacional, una associació que representava a metges afroamericans. Davant la negativa a acabar amb semblant immoralitat, a principis dels 70, Buxtun va recórrer a la premsa, el que va portar al Washington Star a aixecar “la perdiu” el 25 de juliol de 1972, sent portada del New York Times l’endemà.

La polseguera que va produir el coneixement públic d’aquell suposat estudi científic, va fer que el senador Edward Kennedy obrís una investigació del Congrés en el qual, convocats Buxtun i els responsables del Servei de Salut Pública, va deixar patent que aquells homes no havien estat avisats dels riscos, la immoralitat de mantenir-los 40 anys sense tractament i la inutilitat manifesta de l’assaig. Aclaparadores conclusions que van portar a la finalització de l’estudi a l’octubre de 1972.

En el moment de la suspensió, dels 600 homes que van començar el programa només sobrevivien 74. Dels morts, 28 havien mort directament per la sífilis, 100 de complicacions derivades d’ella i, per si no n’hi havia prou, 40 dones havien estat contagiades pels seus marits i 19 nens havien adquirit la malaltia de forma congènita. Un drama humà gratuït que, tot i les compensacions econòmiques ulteriors, i fins i tot la disculpa oficial del president Bill Clinton en nom dels Estats Units el 1997, no van compensar la hipocresia d’un estat que 30 anys abans havia condemnat a la forca la immoralitat dels metges nazis en els camps de concentració, però mantenia amb total impunitat un estudi racista i èticament inadmissible.

Ara potser és història. Però la història, quan s’oblida, sempre es repeteix.

Tremoli.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version